No fa tants anys, ho vèiem molt lluny. Aquí anava plovent, però sempre de manera moderada. Els desastres naturals passaven als tròpics, a l’altra punta del món. No ens tocaven de prop. Però ja fa anys que la cosa va començar a canviar. Recordo, per exemple, els temporals d’octubre del 2017 (i no parlo de les tempestes polítiques, això és una altra història). Em refereixo a aquells vendavals terribles de mitjan octubre que van tenir-nos amb el cor en un puny. I això va passar a Tarragona, amb històries de veritables herois protagonitzant rescats, desastres i por. Recordem altres episodis de temporals i inundacions.
Han passat uns quants anys més i hem tingut diverses alertes. Ara, aquí al costat, a València, ens trobem que un nou episodi ha matat, literalment, desenes, desenes i desenes de persones. I això ha estat un nou desastre natural. El temporal extrem ja no és només cosa dels tròpics. Ara ja hi som nosaltres. Enmig d’una enorme sequera, ens trobem de sobte amb una setmana d’aiguats que té en alerta tot el nostre país, la nostra gent. Tenim coneguts, veiem i sentim històries esfereïdores. I això no està passant ni al Vietnam, ni a Cuba ni a Mèxic. Passa a casa nostra.
És interessant escoltar els experts que analitzen aquests fenòmens. Què ens ha dut fins aquí? I sobretot, què hem de fer per afrontar-ho? No estem preparats. I ja hem tingut massa avisos.
