Una persona menteix, quan manifesta el contrari del que sap, pensa o sent i també quan diu el que desconeix. L’engany està del tot instal·lat en el dia a dia de forma significativa, a les xarxes, la publicitat, les converses, l’exemple més clar, és la facilitat amb què s’accepten les fake news com una cosa natural.
Des del camp de la psicologia s’afirma que la mentida és el reflex d’inseguretat i desconfiança de l’individu, de la por a no ser acceptat tal com un és o de pensar que si es diu la veritat, es pot sortir perjudicat.
Fa més de cent anys, Collodi, autor del personatge infantil Pinotxo, no anava desencaminat quan escrivia que la mentida provocava canvis al nas del titella. Avui se sap que el cos reacciona quan no es diu la veritat perquè baixa lleugerament la temperatura del nas. Un grup de científics granadins fa alguns anys, ho van corroborar després d’aplicar la termografia en l’àmbit de la psicologia en una investigació sobre l’engany.
El biòleg David Bueno, assegura que «quan es menteix, s’activen zones de l’escorça cerebral implicades en el manteniment de l’atenció, l’anticipació de recompenses, la presa de decisions, l’ètica i el control dels impulsos i de les emocions. En canvi, quan es diu la veritat, o el que un considera honestament que és veritat, s’activen altres zones involucrades en la memòria de treball, la flexibilitat cognitiva, la planificació, la inhibició, el comportament social, la reorientació de l’atenció i la percepció de les emocions en l’expressió del rostre de les altres persones». Dir la veritat requereix un control cognitiu més elevat i intens que mentir de manera conscient, fet que implica una despesa energètica més alta.
Tot i que als infants se’ls educa per dir la veritat, ben aviat s’adonen que els adults no sempre ho fan, sigui per acció o per omissió. Ara bé, passa el mateix en el seu cervell? Quan un nen no diu la veritat, vol dir que menteix? En el cas de la primera infància, cal distingir entre mentir i fabular.
Quan s’és petit, és molt difícil diferenciar realitat i fantasia. És habitual que un infant expliqui històries producte de la imaginació com si fossin reals. La faula, normalment es presenta des de l’inici del llenguatge fins als sis anys i es caracteritza per la dificultat per distingir la ficció de la realitat com en el cas del Tió, Reis d’Orient, Superherois, personatges de Disney, etc. el nen, utilitza la imaginació per comprendre, interpretar i recrear el món que l’envolta i la fantasia hi col·labora moltíssim. El seu món gira al voltant de molts elements ficticis que aprèn a gestionar a poc a poc.
La majoria d’escales evolutives situen les primeres mentides com a tals, al voltant dels set anys, i, per tant, abans que arribi aquesta fase, tècnicament, no es pot assegurar que en diu. El cervell dels infants no funciona sota els mateixos paràmetres que el dels adults. Quan són petits, no utilitzen el raonament deductiu (del general al particular) ni l’inductiu (del particular al general) com es fa a partir de determinada edat, sinó que ho fan de forma transductiva, i això vol dir que van del «particular al particular», establint una relació causa-efecte entre dos successos que no necessàriament estan vinculats, el que els provoca errors en els plantejaments i demandes.
Per exemple, quan un nen vol menjar un entrepà de fuet, diu que té molta gana i demana berenar, encara que siguin les quatre de la tarda. Els seus pares li argumenten, que tot just acaba de dinar i que ha de fer la digestió, que encara no és hora, però l’infant insisteix que «es mora de gana». No es tracta d’una mentida intencionada, sinó d’un raonament erroni, perquè li ve molt de gust l’entrepà i dedueix que si demana el berenar té més opcions d’aconseguir l’objectiu, que no és altre que menjar l’entrepà de fuet.
A partir dels set anys és fins i tot normal que utilitzi la mentida per evitar un càstig, ja que és conscient de les conseqüències que pot tenir determinada conducta realitzada. També, ho pot fer per aconseguir una recompensa, per guanyar-se l’admiració o per evitar situacions que l’avergonyeixen. Si els pares detecten que utilitza la mentida de forma habitual, han d’intentar esbrinar el motiu, i canviar l’ambient per reeducar aquesta conducta.
Un dels aspectes que més ajuda a corregir aquesta mala pràctica és donar exemple, actuar amb la veritat per endavant, donar seguretat i crear un clima de confiança perquè s’expliqui sense cap mena de por. Se li pot argumentar els inconvenients de no dir la veritat, com per exemple, que les persones del voltant poden deixar de confiar i val la pena mostrar-li altres alternatives relacionades amb acceptar la responsabilitat i reconèixer el que s’ha dit i fet.
Educar els fills en la sinceritat és la manera d’obrar i expressar-se d’una forma directa, sense oferir falses imatges ni hipocresies. És fonamental fer-los entendre que ser sincer amb un mateix és tan important com ser-ho amb els del voltant i així crear vincles estables d’afecte, amistat i respecte.