Els cent dies de gràcia per valorar l’obra de govern a Tarragona han desaparegut del mapa

Ni cent dies de gràcia li han donat al nou alcalde. I no per ser ell qui és, ni formar part del partit on milita. És, gairebé, una pràctica quasi tradicional, d’obligat acompliment. Des del primer dia, bateries d’artilleria dialèctica disparades i endavant les atxes. Per molta legitimitat que atorguin vots i coalicions, bàsics en l’entesa política, entres en el pim-pam-pum. Va amb el sou i el càrrec. No cal ni prendre decisions de pes, d’aquelles que podrien condicionar l’esdevenidor de la ciutat. N’hi ha prou amb reduir la mida d’un quadre, una pancarta al balcó o uns llaços grocs a la Muralla. Al cap i a la fi, simple simbologia. Hagués resultat ingenu imaginar que a la novetat se li atorgaria el benefici del dubte, pel cap baix. O una mica de paciència, esperar a veure quin camí tira. 

Hi ha una Tarragona que viu sempre amb l’escopeta preparada i troba fatal qualsevol decisió que prengui qualsevol responsable de qualsevol cosa. És una mena d’esport local al qual ens hem resignat com si fos matèria ineludible. Si a l’evidència hi afegim com se les gasten alguns sectors, els més conservadors de mena, arribaríem a la fàcil conclusió que ser alcalde no és cap ganga quan arribes a la plaça de la Font i no balles la seva melodia. Si, de propina, ets indepe, ja no cal ni que t’ho expliqui: Et cauran clatellots a dojo. No cal ni que et moguis de lloc, ni badar boca.

Els corrents d’opinió es van forjant sense passar encara de les decisions simbòliques

Al nou alcalde no li concediran marge ni per a entendre’s amb aquells que no tenen la mateixa visió de la vila a fi de governar, si fos possible, en benefici comú. Fóra ben interessant que esperessin a valorar l’acció de govern quan es produeixi, però ni això. Vivim en temps d’immediatesa, de l’examen constant, instantani per qualsevol fotesa. De la superficialitat absoluta, en definitiva. El més pelut és que ni tan sols ens n’adonem i caiem en els paranys que el signe dels temps ens col·loca a cada passa.
Els afectats de l’ofici som els primers en reconèixer que el periodisme està en crisi terminal i haurà de renàixer de les seves cendres analògiques si vol continuar realitzant la seva fonamental tasca de servei públic en plena revolució digital. Molt bé, entesos. Això, però, no té res a veure amb la capacitat, encara incòlume, de generar corrents d’opinió i provocar un estat d’ànim entre la població.

No cal la veritat, ni fets contrastats recordant que Ricomà no ha pres encara ni les mides del despatx. Però la tasca de desgast ha de començar ja el primer dia, segons dicten aquells que volen marcar territori i mantenir la influència habitual en la gestió dels afers públics. Sense treva ni cap pietat.

Al nou alcalde no li concediran marge ni per a entendre’s amb aquells que no tenen la mateixa visió de la vila a fi de governar

Per tant, variant del «a por ellos» en clau comunicativa, que se n’assabenti del poder que exhibeixen els seus adversaris. No ha calgut encara ni activar l’oposició municipal, mecanisme que ens genera curiositat per veure com actuarà Ballesteros, suposem que eternament a la contra, després de disposar de dotze anys, lapse de temps prou extens, per haver fet tot allò que ara recriminarà al seu successor. Mentre els regidors ajornen la posada en escena per passades vacances, que ja sabem com van els peculiars ritmes de la política, el quart poder s’ocuparà de generar una primera impressió clarament desfavorable al nou equip de govern. Facin el que facin, serà una calamitat. Han perdut poder i no es conformaran, no sumaran en benefici de la comunitat, sinó que lapidaran l’obra incipient per marcar territori de manera primària, quasi practicada per inèrcia.

És el que hi ha i no ens hi acostumarem mai. Ràpid, han de penjar llufes i etiquetes que tot va a pitjor. En cas d’acceptar el consell, recomanaríem al batlle que invertís una barbaritat de diners en deixar d’entrada la bruta Tarragona feta una patena, amb un terra per menjar-hi sopes. Potser així començaria a evitar que li vagin dibuixant el pervers retrat d’incompetència absoluta que l’oposició i els poders gens fàctics locals voldran forjar per sentir que recuperen la força i protagonisme perduts amb el canvi d’inquilí. Després es queixaran de la política, així, a l’engròs.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.