La representació de sant Jordi més vista, en fotografies i a la televisió, és l’escultura del sant, dalt del cavall, existent al balcó central del Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona. Apareix en qualsevol notícia o informació que tingui a veure amb el govern de Catalunya o bé amb les concentracions de tota mena que s’hi congreguen per manifestar les seves reivindicacions. La imatge del sant ja forma part del paisatge amb normalitat i, avesat a crits de tota mena, ja està curat d’espants. No tothom, però, sap que l’autor de l’escultura és el tarragoní Andreu Aleu i Teixidor. Però, anem a pams.
El Palau de la Generalitat
L’actual Palau de la Generalitat és la seu oficial de la presidència de la institució, així com el lloc habitual de reunió del seu govern. Juntament amb la Generalitat Valenciana és un dels escassíssims edificis a Europa que, construïts durant l’Edat Mitjana, continuen acollint la institució i el govern que n’ordenà la construcció, ja que, en la majoria de casos, es tracta d’immobles més moderns.
Va ser el 3 de desembre de 1400 que Alfons Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà van comprar per 38.500 sous, al comerciant Pere Brunet la casa on té l’origen l’actual Palau de la Generalitat, institució creada a Cervera, el 1359, amb el nom de Diputació del General de Catalunya o Generalitat i que, al principi, tenia l’entrada pel carrer avui lateral de Sant Honorat i arribava fins al carrer del Bisbe. Edifici bastit enmig del call barceloní, barri on encara hi ha restes de l’antiga sinagoga, els anys norantes del segle passat, excepcionalment, una parella jueva s’hi va casar pel seu ritu al Pati dels Tarongers, un cop obtingut el permís oficial per a fer-ho.
El Palau actual és el resultat de l’acumulació, fusió i rehabilitació de diferents construccions, entre les quals les propietats del poeta Moixé Natan i el metge cirurgià Bonjuhà Cabrit, tots dos jueus.
La Casa dels Canonges és la residència oficial dels presidents de la Generalitat, Francesc Macià s’hi establí el 1931 i hi morí el 1933. En realitat, però, caldria parlar de les Cases dels Canonges ja que són un conjunt d’edificis que donen a diferents carrers: del Bisbe, de la Pietat i Paradís i, del segle XV ençà, han estat transformades en profunditat fins a la restauració definitiva, els anys 1920, per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.
Després dels Decrets de Nova Planta, el 1716, que van significar la destrucció de les estructures d’Estat catalanes, el Palau es va transformar en seu de la Reial Audiència, òrgan de justícia territorial, però que estava subordinat a les resolucions del Consell de Castella, i, formalment, al capità general de Catalunya, en clara vulneració de les Constitucions catalanes.
Amb Enric Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona, des de 1907, s’hi fixà també la primera seu de l’Institut d’Estudis Catalans, creat el mateix any, a més d’acollir-hi la institució provincial i, a partir de 1914, també de la Mancomunitat de Catalunya. Després del període republicà, amb els presidents Macià i Companys, que hi residiren, el franquisme hi establí de nou la Diputació barcelonina fins al retorn del president Tarradellas, l’octubre de 1977, quan tornà a ser la seu presidencial de la Generalitat, abans de l’aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut català, l’únic gest de connexió amb la democràcia republicana produït en tot l’Estat.
La plaça de Sant Jaume
La plaça de Sant Jaume acull la seu del poder polític a Catalunya, amb els edificis de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona. El nom li ve de l’antiga església parroquial de sant Jaume, establerta el 1507, i que, des de l’època medieval, ocupava tot l’espai del que avui és la plaça, juntament amb el seu propi cementiri.
El consistori barceloní va decidir l’enderrocament de l’església el 1823, amb altres edificis del voltant, per tal de formar-hi una gran plaça, la qual s’inaugurà el 1840 amb el nom de plaça de la Constitució i on, al llarg del segle XIX, tres dies per setmana s’hi instal·laven els Encants Vells, el típic mercat brocanter, dels més antics d’Europa, avui a la plaça de les Glòries. Tot i que, al llarg de la història ha conegut també altres denominacions, de caràcter efímer i sotmeses a contingències polítiques, el nom com és conegut habitualment és el de plaça de Sant Jaume, que sempre s’ha sobreposat al de plaça de la Constitució o també plaça de la República, segons les èpoques.
Sant Jordi
Segons la tradició, sant Jordi va ser un militar romà d’origen grec, mort com a màrtir del cristianisme per negar-se a abjurar de la fe a què s’havia convertit. La majoria de confessions cristianes el veneren, com també l’islam, fet que el converteix en un personatge popular, principalment a l’època medieval, veritable confluència de diferents cultes pagans i, ben probablement, figura llegendària.
A l’església de Lod (Israel) hi ha, però, la seva tomba, que Ricard Cor de Lleó va ordenar de restaurar. Senyal d’identitat a la Corona d’Aragó, és el patró de Catalunya i ho va ser també de València, abans de sant Vicent Ferrer, com ho és també d’Anglaterra, Bulgària, Djibuti, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Portugal, Rússia, Txèquia i Ucraïna. Els dos llocs del país on té un arrelament més gran són Montblanc, amb la celebració de la fira i la festa anual, i Alcoi, amb la impressionant desfilada de moros i cristians, el dia 23 d’abril, data en què arreu se celebra ja el Dia del Llibre.
Andreu Aleu i Teixidó
A les nou del vespre del 25 de gener de 1829, naixia a Tarragona, Andreu Aleu i Teixidó, fill de Domingo Aleu, forner, i de Josepa Teixidó, tots dos naturals i veïns de la ciutat. Fou batejat l’endemà, a la catedral, amb els noms d’Andreu, Llorenç i Pau. Als 12 anys començà a estudiar amb l’escultor i estatuari tarragoní d’arrels rosselloneses Bernat Verderol, l’autor dels populars gegants el Negrito i la Negrita.
Per indicació de Verderol, anà a formar-se a Barcelona, a l’Escola de Dibuix, Anatomia, Perspectiva i Escultura, on fou deixeble de Damià Campeny, representant destacat del neoclassicisme, que havia treballat durant anys al taller del Vaticà i a qui Ferran VII nomenà escultor de cambra del rei. Entre 1851 i 1853 acompanyà a Madrid, com a ajudant, Manuel Carbonero per a la realització de diverses escultures destinades al Teatro Real de la capital espanyola, aprofitant aquesta oportunitat per assistir com a alumne a les aules de dibuix i modelatge de la Real Academia de San Fernando.
Als 27 anys, Aleu guanyà la plaça de professor d’escultura a l’Escola Llotja, de Barcelona, després d’unes polèmiques oposicions, i, el 17 de maig de 1872, va ser nomenat catedràtic de dibuix artístic a l’Escola de Belles Arts, de la qual fou també sotsdirector. Abans, el 1860, ja havia rebut l’encàrrec d’esculpir un sant Jordi per a la façana de l’actual Palau de la Generalitat.
L’escultor tarragoní en va preparar un model que, el març de 1864, va ser aprovat per l’Acadèmia de sant Jordi, tal i com era preceptiu. El 1871, va presentar l’obra ja acabada, feta amb marbre de Carrara, a l’Exposició de Belles Arts de Madrid, on va obtenir la medalla d’or del certamen. Un any després, el seu magnífic sant Jordi es va col·locar a la fornícula preparada per a instal·lar-hi l’escultura. Els experts en remarquen l’harmònic dinamisme de l’obra, el realisme precís en el tractament de l’anatomia del cavall i la indumentària del sant, així com l’esperit patriòtic d’arrel romàntica representant la llegenda del cavaller que mata el drac, imatge simbòlica recuperada per la Renaixença.
Aleu va ser president de la secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès, membre numerari de l’actual Reial Acadèmia de Belles Arts sant Jordi i soci de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Presidí la secció d’escultura de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, com a president de la secció d’Escultura per a l’admissió i col·locació d’obres, i després com a president del jurat de premis de la mateixa secció.
Una estatua de Bacus i una altra de Venus, restaurades per ell, es troben al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Considerat com el lligam entre el neoclassicisme del seu mestre Damià Campeny i el realisme de l’etapa posterior, va destruir personalment bona part de la seva obra, endut per una sobredimensionada exigència artística. El 1930, amb motiu del seu centenari, se li dedicà una biografia d’una trentena escassa de planes, bellament impresa i sòbriament il·lustrada. Va morir a Sant Boi de Llobregat, on residia, el 3 de setembre del 1900.
El sant Jordi del balcó
El seu sant Jordi, al balcó central del Palau de la Generalitat, ha estat observador silenciós d’algunes de les dates més destacades de la nostra història contemporània. Macià hi proclamà la República Catalana el 1931, Companys l’Estat Català el 1934 i, dos anys després, hi pronuncià la famosa frase «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer», després de sortir amnistiat de la presó, pels Fets d’Octubre. El 1977, just davant l’escultura del tarragoní, Tarradellas hi pronuncià el seu històric discurs, iniciat amb les paraules «Ja sóc aquí!». Actualment, la plaça de sant Jaume continua sent el final de manifestacions de tota mena i de tot color polític, sota la mirada atenta i pacient de sant Jordi. Durant uns anys hi vaig tenir el despatx, just al costat, i sempre vaig pensar que, en aquell balcó, davant el sant Jordi d’Aleu i Teixidó, el futur encara ens reservava dies per a un altre gran moment històric.