Del fer país

Jordi Pujol, deixant ara de banda els problemes amb la justícia, va idear un pla impecable per a la construcció nacional de Catalunya. Durant el franquisme, sense llibertats i amb tot allò que fes olor de català proscrit, Pujol va llançar la consigna de fer país. Va ser el temps de la recuperació de la llengua (amb institucions com l’Òmnium Cultural), els costums propis (esbarts dansaires, corals, castellers), les tradicions (Sant Jordi, Sant Joan). Calia que el país retrobés el tremp propi, la seva personalitat nostrada. Amb la transició i la democràcia, Pujol va dictaminar –com diuen ara– que calia passar pantalla: del fer país s’havia d’anar al fer política. El nacionalisme polític va aconseguir 35 anys de supremacia fins que Artur Mas, enlluernat per les manifestacions massives de l’Estatut (i possiblement aconsellat per Pujol), va decidir passar al tercer estadi: fer la independència. Els dos primers van ser un èxit. Al tercer s’ha corregut massa.