Quatre autors han edificat un llibre que serà un referent obligat per als erudits i les persones interessades en la història, l’enginyeria, el paisatge o l’arqueologia de la guerra civil. Josep Maria Pérez, David Tormo, Pere Rams i Miquel Sunyer acaben de publicar l’assaig La línia del Cinca a la Guerra Civil.
Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938). En només dues-centes pàgines, resumeixen i detallen totes les trinxeres, assentaments per metralladores, emplaçaments d’artilleria, abrics, vies d’enllaç, punts d’observació, punts de comandament, pistes, búnquers, dipòsits de munició i altres tipologies constructives que anaven i van des dels ports de Tortosa-Beseit fins al Pirineu d’Osca, tot resseguint l’eix del Cinca-Algars.
Va ser una obra titànica de la Generalitat que no va evitar la derrota i la desbandada de les tropes republicanes del front aragonès, el març de 1938.
Sense prendre partit i amb la màxima objectivitat possible, els quatre autors han estudiat aquella apocalipsi i han passat anys investigant arxius militars i civils de Catalunya, Àvila, Madrid i Segòvia.
Han descobert material inèdit que aporta informes d’espies infiltrats, opinions qualificades de militars històrics d’ambdós bàndols, a més de mapes, plànols i croquis dels enginyers militars.
Amb informes i opinions de vegades coincidents i d’altres contradictòries. Igualment en cadascun dels dos exèrcits, es reflecteixen també les tensions i les batalles soterrades entre els comandaments polítics i els militars professionals a l’hora de prendre decisions tàctiques i estratègiques.
I en ambdós bàndols, les descripcions que es fan de les tropes i de les seves condicions de vida a les fortificacions són esfereïdores. Sempre tenint present que tot es feia a pic i pala, pedra a pedra i amb escassa maquinària.
Inútil segons alguns historiadors i heroica segons altres, la línia del Cinca va ser tan important com el llegendari Cinturón de Hierro de Bilbao. O la línia XYZ de València. O la del coll de Balaguer, que anava del Perelló a l’Hospitalet de l’Infant. O com les fortificacions artilleres defensives al llarg de la Costa Brava.
Però la tràgica epopeia del Cinca mai fins ara no havia estat estudiada i divulgada com les altres. I les seves restes tampoc no s’han destacat, conservat, ni recuperat. Potser perquè a Catalunya, a diferència d’altres països europeus, no hi ha massa interès bibliogràfic ni historiogràfic sobre l’enginyeria militar.
I això malgrat que, paradoxalment, l’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona, fundada l’any 1720, va ser el bressol dels enginyers militars catalans. Traslladats a Madrid fins al 1803, van deixar un immens llegat de construccions més civils que militars a Catalunya, Espanya i Amèrica.
Una altra raó d’aquesta aparent manca d’afició a qüestions militars podria ser la dificultat de fer un treball de camp i de recerca en uns paratges inhòspits que els autors descriuen així: «Tot el terreny és força trencat, presenta molts puigs, turons i turonets, tots coberts d’una espessa vegetació entre la qual predominen els pins silvestres i les carrasques, acompanyats d’arbust i matolls baixos com ara esbarzers, romaní i farigola, circumstància que afavoria l’emmascarament de les posicions. Els barrancs alternen amb els turonets sense que hi hagi cap orientació definida, conformant un terreny que es pot considerar difícil i abrupte per transitar-hi».
Aquestes dificultats, a més del pas de tants anys d’abandonament i dels efectes destructius de la mateixa natura silvestre expliquen, també, que l’arqueologia militar allunyada de les ciutats hagi estat menys valorada, conservada i destacada que els refugis antiaeris, per exemple.
La recerca i l’assaig de Pérez, Rams, Sunyer i Torm és una d’aquelles petites grans obres que fan més sòlides la historiografia i la bibliografia arqueològica de Catalunya. Un dels seus mèrits és que l’estudi d’aquell passat militar fuig del partidisme i la revenja. I tampoc vol convertir els antics escenaris d’una guerra fratricida en un parc temàtic d’espectacles turístics, la qual cosa és molt d’agrair, ara que aquelles tragèdies es manipulen i es banalitzen a baix cost.
Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.
