No hem tingut un accident que es resol amb una vacuna que, encara que es trobi, no guarirà la nostra principal malaltia. La Covid-19 només és una manifestació dels desequilibris que hem provocat escalfant el planeta i fent desaparèixer milers d’espècies que mantenien l’equilibri. Estàvem avisats: vaques boges, grip aviar, SARS, Ebola, per no parlar del VIH. I encara tenim una malaltia més mortífera que provoca nou milions de morts anuals prematures a tot el món, quatre mil de les quals a Catalunya, que és la contaminació de l’aire. Millor no tornar al febrer.
Anàvem destruint la nostra casa i no podem al·legar desinformació: el 1987 l’Overshoot Day o dia de la sobreexplotació era el 19 de desembre, el 2000 es va avançar a l’1 de novembre, el 2019 el 29 de juliol ja havíem esgotat els recursos que ens podia oferir la Terra per a tot l’any. Ara veiem que la malaltia i la mort no és del planeta, sinó que és de veïns i familiars nostres a qui no podem deixar de recordar.
Jeremy Rifkin repeteix aquests dies «som davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni tan sols ho sap». No hi ha cura, doncs? Sí, encara podem ser a temps. Ara bé, Hipòcrates ja va escriure fa 2.500 anys: «Abans de guarir algú, pregunta-li si està disposat a renunciar a allò que el va emmalaltir». Cal canviar, doncs, per evitar el col·lapse i la mort passant de les paraules als fets, de les declaracions a l’acció amb urgència. L’emergència no la té el planeta, que sobreviurà, sinó nosaltres que, si no canviem, no ho contarem.
Polònia, la Xina i els EUA ja han dit que reduiran els controls ambientals a indústries i vehicles; Alemanya i França callen i deu països de sud i del nord de la UE, entre ells Espanya i Itàlia demanen que no es rebaixin les ambicions climàtiques per eliminar combustibles fòssils. Si imposen les seves tesis els primers, tornarem al febrer i continuarem amb nous desequilibris, nous virus, més devastació.
Si la majoria del planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense dilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Catalunya té moltes possibilitats i les comarques tarragonines també. S’han de reformular totes les activitats que desenvolupem: les de casa, les del món productiu, educatiu, sanitari, culturals, d’esbarjo... Hem de resocialitzar la nostra vida en el seu conjunt i és responsabilitat de cadascú.
Aquesta crisi obliga també a revisar el paper de la política que s’ha demostrat molt insuficient pels reptes que hem d’afrontar. Cal definir un nou paper del sector públic en solitari o amb empreses mixtes, en la planificació de l’economia i en la presència en alguns sectors productius que no poden ser a milers de quilòmetres i reservar-se l’exclusiva en els serveis bàsics que asseguren drets: educació -gran oblidada, conseller-, salut, atenció social, aigua i energia. I no deixar més a l’activitat mercantil la cura de la gent gran.
Tampoc no es pot planificar i avaluar l’economia amb el PIB sinó amb l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que ha d’incorporar la biodiversitat, la contaminació i la contribució a l’escalfament. Cap activitat en contra de la salut del planeta que és la nostra es podrà permetre.
Els governs han de liderar i posar d’acord els diferents sectors en un món descarbonitzat, crear un marc en què les grans corporacions no s’ho mengin tot sense contribuir res o molt poc i hauran d’acceptar que tindran competència i vigilància de la ciutadania organitzada i no a l’inrevés.
La política ha d’establir una nova relació amb la ciutadania buscant la seva complicitat i empoderament tot i sabent que aquesta exercirà nous controls sobre els poders públics i econòmics i dels mitjans de comunicació públics.
Cal més humanització i no un New Deal de les Pantalles (Screen New Deal) que podria destruir la convivència. En un context punyent de mort massiva, se’ns ven la promesa que les tecnologies són l’única forma possible de protegir les nostres vides amb seguiment de dades, comerç sense efectiu, telesalut, escola virtual a partir d’una proposta «sense contacte i altament rendible», en paraules de Naomi Klein.
Aquests dies hem vist d’una altra manera les persones treballadores que asseguren la continuïtat de la nostra existència. Cal establir una nova relació laboral perquè no són un recurs més com una màquina. Democratitzar l’empresa i desmercantilitzar el treball és un altre repte.
No podem tornar al febrer i cal fer molts canvis. Hem de controlar aquest virus i tardarem encara molt. Estem fatal. La bona notícia és que depèn de nosaltres el present i el futur.
