Ja en temps de l’arquebisbe Manuel de Samaniego y Jaca (1721-1728), fidel devot de la santa protomàrtir patrona de la ciutat, s’havia intentat bastir una capella on la relíquia del seu braç tingués l’honor que es mereixia en millor estatge que el d’un nínxol en la paret mitgera entre l’altar major i la capella d’una nau lateral; però llavors les coses en el nostre país no estaven al cas i l’arquebisbe Samaniego, en passar a ocupar la seu de Burgos, s’emportà els seus propòsits, aixecant allí una formosa capella i complint així amb la seva fervorosa devoció.
Si més no, la il·lusió que el projecte havia aixecat entre els fidels tarragonins no resta en l’oblit, tot i que hagué d’esperar fins que amb l’arribada del arquebisbe Joan Cortada i Bru (1753-1762), s’encarrega de la direcció de la obra al arquitecte Josep Prats, obrint-se les primeres rases i les pertinents excavacions, de manera que el dia 17 d’agost de l’any 1760 es posà la primera pedra de la que seria la nova i actual capella de santa Tecla de la catedral de Tarragona. I la veritat és que en molts pocs anys l’obra de fàbrica arribà fins a la cornisa, però la mort prematura del prelat acabà amb la rapidesa del començament, sense que en el curt pontificat de Llorenç Despuig i Cotoner (només uns mesos entre 1763-1764) es poguessin veure acomplerts els desitjos de la feligresia tarragonina, cosa que es donà amb l’entrada a la seu del nou prelat Juan Lario y Lancis (1764-1777), completant definitivament la tasca dels seus antecessors, el setembre de 1775.
Descripció
Les dimensions principals de la capella, a pams, segons la unitat de mesura emprada llavors, foren: d’ample, trenta sis pams; la llargada de la nau, seixanta dos pams, i, d’alçada, fins al floró de la llanterna de la cúpula, cent cinquanta pams. L’estil emprat fou, en general, l’anomenat compost o romà, encara que a l’exterior també s’utilitzà el dòric. L’obra es feta de tres classes de pedra: «llisós», marbre blanc i marbre negre.
Uns arcs torals suporten les voltes, les petxines, l’esfera del timpà, la cúpula i la llanterna, mentre que a l’entrada de la capella s’obre un arc de trenta dos pams de diàmetre, altura similar a la dels altres arcs de la capella i de idèntiques proporcions que l’arc parió de la capella frontal dedicada a la Immaculada Concepció, i un blasó d’alabastre a la testera amb l’escut de l’arquebisbe Cortada, el qual es troba enterrat a la mateixa capella, mentre que l’escut de l’arquebisbe Juan Lario apareix en el arc del timpà per la part del presbiteri.
Darrere l’altar s’alça la gran làpida, relleu o retaule de la Santa, entre les pilastres del intercolumni, amb la urna sepulcral on es guarda la relíquia, en el relleu sobre uns núvols i amb un lleó en la banda del costat del Evangeli, assegut a la grada, i un ós reclinat, a l’altra, a la part de l’Epístola; per damunt de la urna dos genis o esperits al·legòrics aguanten, entre núvols, una tela que sustenta la santa en actitud orant de cara a una representació de l’anyell pasqual dessobre el llibre de l’Apocalipsis amb una creu; una miqueta més amunt altres genis enarboren respectivament una palma i una corona de llorer, també entre més núvols i serafins, coronat tot per un raigs daurats.
En els pedestals de les quatre fornícules de la nau destaquen sengles carteles amb uns caps de feres: la primera és un lleó amb la inscripció Ad nullus pavebit ocursum -–Perquè ningú tingui por de morir–; a la segona un bou amb Tarde sed tuto –Tard però sense perill –; el tercer és un lleopard i el lema Et velox, et rectan –No sols veloç, sinó també pel camí dret–, i finalment un elefant a la quarta amb l’epígraf Neque vorax, neque rapax –Ni voraç, ni rapaç. I per damunt de les carteles les quatre fornícules amb les escultures que personifiquen les quatre Virtuts Cardinals: Prudència, Justícia, Fortalesa i Temprança, amb alguns dels atributs simbòlics que la tradició els hi atribueix.
Epíleg
Vull que les meves pobres paraules deixin pas a les que l’any 1947, quan jo no en tenia més de cinc i gairebé encara no sabia llegir, va escriure en el programa de les festes patronals de setembre en honor de la santa un anònim Juan de Cardona: «Hoy, empero, parece como si Tarragona no sintiera aquel amor de otras generaciones hacia la Protomártir. Ved sino, la poca asistencia de devotos a las magnificentes solemnidades que anualmente le son dedicadas en nuestro Templo Primado. A los Maitines, tan solemnes y tradicionales, no va nadie.Añadid el hecho de ser escasísimas, por no decir rarísimas las recién nacidas que se bautizan con el nombre de Tecla y recordad como al visitar nuestra Catedral, nunca veréis a los fieles rezando ante su altar, para convenir conmigo que la mayoría de la actual generación de tarraconenses, no siente devoción sólida hacia su Patrona».
No seré jo qui esmeni les paraules de Juan de Carmona; els temps no són els mateixos i hauríem de matisar alguns dels conceptes, sobretot pel que fa a la devoció de la santa, cosa encara avui força qüestionable, perquè sempre ens resulta difícil entrar en l’anàlisi dels sentiments espirituals religiosos dels tarragonins.
Certament la catedral s’omple el dia de santa Tecla i la primera missa a la seva capella aplega els tarragonins més tradicionals; però l’anada a l’ofici solemne i la professó de la tarda amb l’entrada de la santa relíquia del Braç, sense oblidar-nos de quina és la raó autèntica de tot això, són l’exponent de que la cercavila del seguici popular ha guanyat el terreny a la devoció, i com a altra prova fefaent de que segueixen vives aquelles queixes del programa, només cal repassar el cens de les «Tecles» en l’onomàstica de les nenes de la ciutat.
En una de les meves estades a Burgos vaig tenir la oportunitat de veure l’estat de la sumptuosa capella que l’esperit devot de l’arquebisbe Samaniego feu construir l’any 1737 i la forma com en aquella ciutat es venerava la nostra santa patrona.
Les comparances sempre són odioses, però a Tarragona som diferents i ens cal fer quelcom perquè els canviem per a bé.
