Eren temps de canvis. Em sembla que era ministre d’Hisenda el senyor, el que va inventar les pentinades fiscals. Tenia inspectors que anaven a petits comerços i s’hi passaven el dia asseguts sembrant el terror. A la barberia del costat del bar n’hi va entrar un que s’hi va estar tot el dia reüllant la caixa. Amb aquest ambient al carrer, apareix a Casa Boada un senyor ben vestit, amb sabates enllustrades que esmorza i es queda una estona al bar.
Jo vaig pensar que era d’Hisenda, però no m’atrevia a preguntar-li res. Va venir diversos dies. Una inspecció era quelcom terrible. I un dia al senyor Salvador Forès i Gomis se li acut dir-me que li agradava venir al bar perquè hi trobava gent amb ànima d’artista. Vaig respirar fondo. M’explicà més coses, que havia treballat a la SER, que feia teatre i que estava molt vinculat a la cultura de Reus.
Recordo que un dia em va convidar a anar al Teatre Fortuny, hi feien Don Giovanni, que va interpretar una persona del meu barri, l’Àngel Òdena, a qui ja coneixia de feia anys. Vaig xalar amb la interpretació, va ser magistral. Ja es veia venir en aquell Àngel jove que faria carrera. A dia d’avui crec que ha actuat a mots països, i a desenes de llocs emblemàtics, com l’Arena de Verona o a la Metropolitan Opera House de Nova York.
Al senyor Forès el recordo interpretant «El lector per hores», una obra de teatre que es va representar al Bravium. Un dia passejant per aquesta ciutat germana que és Reus el senyor Forès em va mostrar tot e que és la cultura per a aquesta ciutat. El senyor Forès treballava a la Generalitat, d’on era el tresorer territorial de la Generalitat a Tarragona, el que demostra que el meu olfacte no anava tan desencaminat. De totes maneres el senyor Forès mai parlava de la seva feina, ell parlava d’art, ja que és actor, director d’escena amateur, rapsode i comunicador. L’amistat va anar creixen i aquell jove es va casar amb la Glòria de Riudoms. Va voler que anés al seu casament, que es va celebrar a Mont-roig, i el banquet al Bonmont, el club de golf del poble. Recordo que quan els nuvis van arribar ho van fer e un d’aquells carrets que s’utilitzen en el golf. A la taula em vaig asseure amb el senyor Francesc Marca, famós a Reus per interpretar «Don Juan Tenorio» en versió còmica: «Don Cuan Tanorio». Després el senyor Forès va ser convidat al casament dels meus fills. És l’amistat entre un reusenc de soca-rel que estima la seva ciutat i jo, un enamorat de Tarragona. Som com a germans que ens complementem. La cultura de Reus està viva, com la de Tarragona, que sembla que va espavilant. Per això no seria dolent col·laborar més en aquests àmbits culturals. Que seria de la música si no pogués ser compartida?
Recordo quan el senyor Forès em va dir, convençut: Gaudí és de Reus, que una veu va respondre: No, que és de Riudoms! Era la veu de la senyora Glòria Torres Ferrant. Com poden veure dues idees diferents poden conviure, i poden conviure molt bé. Gaudí pot estar content allà on estigui ja que és estimat per dues localitats. Jo no puc opinar, ja que quan va néixer no estava al lloc dels fets, com diria el senyor Forès com a lletrat que és.
Després de tants anys de treballar a Tarragona, va ser molt estimat. Era la cara amable d’aquell lloc que no acostuma a ser molt estimat pels ciutadans, ja que a la Tresoreria s’hi va a pagar, i això sap greu. El seu despatx, però, estava obert a tothom.
Durant molts anys gairebé cada setmana un di a anava amb la meva dona, la Conxita Aragonès Guinart, a passejar per Reus. Ella és de Mont-roig, on jo vaig passar gran part de la infància a cal Pataquer, la casa de la meva àvia Virgínia, que vivia un parell de portes més amunt.
El senyor Salvador Forès em va mostrar un restaurant amb ànima, Casa Simonet, un lloc que malgrat estar al centre de Reus estava amagat. La porta era l’entrada de l’aparcament que abans havia servit per deixar les cavalleries i carros. El meu sogre, Jaume Aragonès Guasch, que era transportista, hi anava sovint. T’hi servien un bon menjar, d’aquell que abans donaven a les fondes: bones paelles, canelons d’espinacs amb formatge, beixamel, pinyons i algun secret, era lo que més m’agradava de la carta. Amb el senyor Forès hi vam menjar diversos cops i mai em va defraudar el menjar. Un altre restaurant amb encant era el Florida, situat en el primer pis d’una casa, a tocar de l’Ajuntament. Del Florida recordo la quantitat de pintures, sobretot de Jaume Queralt. Aquests llocs han tancat i jo ara fa anys que no vaig a Reus, em costa caminar, però el senyor Forès em ve a veure. De Reus també recordo la Ferreteria, ideal per fer un aperitiu, i Casa Coder, bon restaurant amb un bon servei i menjar, a més d’una excel·lent terrassa per prendre l’aperitiu.
A Reus, amb el senyor Forès, vaig visitar el Santuari de la Misericòrdia, la Prioral i el Centre de Lectura. Em va presentar artistes locals que estimaven la seva ciutat. Allí primer és Reus i després la resta. Recordo quan es va preocupar perquè pogués aconseguir les entrades per anar a veure Els Joglars al teatre Fortuny. Hi vaig anar amb el bon amic Ramon Coll, la seva dona, i jo amb la Conxita, junt amb la família Forès.
