La música, la interpretació, l’escriptura, la pintura, el cinema... Cap art se li resisteix a Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948). L’artista polifacètic actuarà demà a la Sala Zero de Tarragona (22.30 hores) per celebrar, amb un sonat i sonor concert, el cinquantè aniversari del LP Dioptria (Concèntric), un disc avançat al seu temps, considerat número 1 a Catalunya i un dels deu millors a Espanya. El concert servirà per reviure els èxits del doble àlbum, publicat en dues entregues els anys 1969 i 1970. Pau Riba estarà acompanyat de la banda De Mortimers, amb qui ha estat companys de camí en els darrers anys. L’artista avança que «durant el concert el públic podrà gaudir d’una versió potent i actualitzada dels principals èxits de Dioptria».
Per què és especial la celebració del cinquantè aniversari del disc ‘Dioptria’?
És la mania de celebrar les bodes d’or. Un treball com Dioptria, fet fa mig segle i que encara té vigència, és per celebrar-ho. Directament va ser la Memi March, qui és la meva manager personal i productora en el món de l’espectacle i discografia, qui va suggerir celebrar el Dioptria50.
Com serà el concert de demà a la Sala Zero de Tarragona?
L’espectacle l’hem preparat conjuntament amb la banda De Mortimers que és la que m’acompanya quan faig altres espectacles com Jisàs de Netzerit i també nadales. Mentre que en aquestes actuacions utilitzen com a instruments joguines o objectes reciclats, en el concert de demà a la Sala Zero es podrà veure una banda absolutament rockera. Serà una versió molt potent i actualitzada dels volums I i II de Dioptria.
«Tot i publicar altres discs i obres, ‘Dioptria’ és la meva peça inaugural i continua fresca, com si no haguessin passat els anys»Per què encara té vigència ‘Dioptria’?
Ha aguantat tots aquests anys sense perdre actualitat, és a dir, encara ara hi ha publicacions especialitzades que citen Dioptria com un dels millors discs de la discografia catalana i també de l’espanyola. Durant tots aquests anys, això ha passat sovint. No sé fins a quin punt el contingut de les lletres avui en dia també continua vigent, perquè el disc va ser un desquite contra el franquisme, en un moment en què la família era el pilar de la societat i l’àlbum és en contra d’aquesta idea de família. Crec que avui en dia, tot haver-hi molts canvis en els models familiars, el gruix de la societat continua venerant aquesta moral de mitjan segle.
Quin balanç fa d’aquests cinquanta anys del disc?
Sempre miro endavant, poc cap al costat i poc enrere. L’únic que sé és que el disc ha tingut vigència durant tot aquest temps i no ha estat oblidat. Jo he seguit el meu camí publicant molts més discs, altres obres i espectacles, però Dioptria és la meva peça inaugural i continua fresca, com si no haguessin passat els anys.
«El disc va ser un ‘desquite’ contra el franquisme, en un moment en què la família era el pilar de la societat»Mira endavant, poc al costat i poc enrere. Les crítiques com afecten la seva creació?
Les critiques, no fan que prengui decisions que puguin afectar el següent treball. Em poden tocar en un moment donat, però no és pensant en les crítiques que genero els següents projectes.
Es descriu com a artista polifacètic. En aquests anys, com ha canviat o ha evolucionat aquesta faceta?
En el mateix disc Dioptria, jo sóc el compositor, intèrpret i qui dissenya la portada. Aquí ja demostro aquesta polifacètica vida.A més, em demanen moltes coses. Sóc com un penja-robes, em pengen de tot. Escric llibres, faig pel·lícules, participo en teatre...
Hi ha una generació actual que fa cinquanta anys no havia nascut. Què descobrirà en aquest ‘Dioptria50’?
La joventut que vingui al concert probablement seran fills o néts de la meva generació i, per tant, no els hi vindrà de nou les cançons. En qualsevol cas, crec que s’ho passaran bé.
Sobre l’àlbum original ‘Dioptria’, pensar en un doble volum va ser un atreviment en aquella època?
Jo sóc molt precoç i amb divuit anys ja tenia compostes gairebé totes les cançons del disc i moltes més. Així mateix, l’any 1967 vaig publicar un llibre on pràcticament hi havia tots els temes de Dioptria. Quan em van oferir fer el primer disc, com que la relació amb el propietari de la discogràfica Concèntric era bastant propera, ja li vaig dir que volia fer un àlbum doble. I així va ser.
La seva manera de treballar sempre ha estat avançada als seus temps. Què li ha comportat en l’àmbit professional?
Calaixos plens de cançons, malauradament, en queden sempre perquè no podem treure tot el que es genera. Moltes vegades quan publico coses el públic no m’acaba d’entendre i anys després es comprèn la meva obra. És la solitud del corredor de fons, però a la inversa.
«Les crítiques em poden tocar en un moment donat, però no és pensant en les crítiques que genero els següents projectes»Quan es fa un primer treball de la qualitat de ‘Dioptria’, és complicat que la resta dels discs el superin?
Cada projecte musical que faig, com a mínim, ha de fer goig a la mateixa lleixa que l’anterior. Hem d’entendre que Dioptria té dos enfocaments diferents, un és el rock i l’altre més acústic i folck. Sempre he anat, en la meva vida, pendulant entre el rock i el folck.
Això què li ha permès com a artista?
Havia d’abraçar amb els dos braços. Tinc moments per tot.
Depèn de l’estat d’ànim?
Depèn de la llavor que en cada moment porti sembrada. Això ha comportat que moltes vegades no sigui del tot entès perquè, sovint, d’un disc a un altre no hi sol haver una continuïtat. Tot i que els tres primers àlbums Dioptria I, Dioptria II i Jo, la donya i el gripau conformarien una trilogia, després d’un disc a un altre hi ha abismes. I moltes vegades, es comprèn el treball anys després de la seva publicació.
Aquesta incomprensió que descriu afecta la manera com treballa?
Jo no treballo, jugo.
