Medalles

Estava a casa, amb un silenci sepulcral, i sona el telèfon. Responc i em contesta una veu que em diu que és el senyor alcalde. En principi vaig pensar que era una broma però de seguida vaig reconèixer la veu del senyor Pau Ricomà.

Em va comunicar que el Govern de la Generalitat de Catalunya m’havia concedit la Medalla al treball Francesc Macià. Em vaig omplir d’alegria ja que com tanta gent, vaig treballar molt des de la meva infantesa, ajudant també als meus avis i als meus pares i tota la vida a Casa Boada, fins que em vaig haver de jubilar amb 77 anys degut a problemes de salut.

A la poca estoma en va telefonar la senyora Sofia Moya, directora territorial de Treball de la Generalitat, per felicitar-me i també el senyor Àngel Xifré, delegat del Govern a Tarragona.

Agraeixo molt a l’alcalde Ricomà l’haver-me proposat per a aquesta distinció que tant suposa per a mi i a totes les persones i entitats que han signat per fer-ho possible. Ja fa molts anys, el senyor Gerard-Felip Carné em va dir «quan et jubilis et mereixeries la Medalla al Treball».

Van passar els anys i el 2019, quan ja havia tancat el bar, vaig fer el Pregó de les festes de Santa Tecla i em van donar un munt de reconeixements ciutadans. En aquell context l’Ateneu de Tarragona va posar en marxa una campanya per buscar signatures perquè el Govern em concedís la Medalla al treball Francesc Macià.

Al peu del canó

El president de l’entitat, Jordi Freixa, acompanyat d’altres membres, com per exemple, Gerard-Felip Carné i Josep Francesc Ferrer van estar al peu del canó en la recollida de signatures de persones i entitats.

Recordo que quan es va estrenar la pel·lícula «La mida del temps» del director David Aymerich van muntar una parada a l’Antiga Audiència i gairebé tots els assistents van signar. El Govern, però, no me la va concedir, i jo ja vaig pensar que no me la donarien mai, fins que el 2022 l’Ajuntament de Tarragona la va sol·licitar.

La Medalla al treball Francesc Macià me la va atorgar el passat divendres al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat president Pere Aragonès, acompanyat del conseller Roger Torrent.

De Tarragona em van poder acompanyar els meus fills, la meva néta i les amigues Rosa Sales i Carme Pereira.També em vaig sentir molt ben acompanyat pel delegat del Govern Àngel Xifré, la directora territorial de Treball Sofia Moya i l’alcalde de Tarragona Pau Ricomà.

Quan vaig arribar al Palau el president Pere Aragonès i el conseller Roger Torrent ens van rebre als premiats i van parlar amb tots un per un. Em van saludar pel meu nom i amb el president hi vaig poder parlar uns sis o set minuts.

Després vam anar al Saló Sant Jordi i allí va transcórrer l’acte. La veritat és que produeix molta emoció estar en un acte d’aquestes característiques. M’hauria agradat que haguessin pogut venir els meus pares, que van treballar molt i, com a la majoria de gent, ningú els hi va donar mai cap premi. Abans la gent no treballava 8 hores, sinó les que fos.

Obrir el bar a les 6 del matí

Els meus pares obrien el bar a les 6 del matí i no sabien quan tancarien. Penso que aquest premi l’he de compartir amb tota la gent que ha treballat de forma anònima. Els que hem treballat de cara al públic som coneguts per la gent, però els pagesos treballen molt i d’una forma anònima, sense ells no podríem menjar.

Els qui hem tingut la sort de que ens donessin la Medalla al treball d’alguna manera l’hem de compartir amb tantes persones anònimes que se la mereixen i en el meu cas l’he de compartir amb totes les persones i entitats que em van proposar signant, així com amb la gent de Tarragona que sempre m’ha recolzat quan he estat treballant a Casa Boada i quan vaig haver de tancar.

Quan va acabar l’acte em van venir a felicitar moltes persones, entre elles el president i el conseller. No les recordo a totes, i a la majoria no les coneixia.

Sí que vull destacar les que van venir expressament de Tarragona i Almoster, i que com jo suposo que es van haver d’encarar a un col·lapse monumental per arribar al Palau de la Generalitat: l’alcalde Pau Ricomà, el delegat del Govern Àngel Xifré i la delegada de treball Sofia Moya. En acabar amb la família i la Sofia Moya vam anar a fer un entrepà al bar Conesa. Jo em vaig demanar un frànkfurt amb mostassa.

Congregació Mariana

De medalles ja en tenia algunes, però aquesta és la primera que surt al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Les primeres medalles eren una altra cosa, me les van donar quan era jovenet a la Congregació Mariana, són unes medalles ovalades d’alumini amb la imatge de la Mare de Déu, amb una cinta blava.

Quan te la donaven es feia una gran cerimònia i molta gent de Tarragona en deu tenir perquè va estar de moda i en donaven cada any per la Puríssima. Una altra medalla, molt més espectacular, me la van donar els veïns del Cós del Bou. És una medalla commemorativa del 150 aniversari de les Festes de Sant Roc (1844-1994) dissenyada pel joier Joan Serramià.

Al Cós del Bou me’n van donar una altra coincidint amb un dels primers còctels de Sant Roc; el senyor Pierre Olivier, que era cònsol honorari de França hi va posar el vi que va servir per fer el còctel. Després del còctel vam fer un tast de de vins del senyor Olivier. Pierre Olivier era una persona extremadament educada, recordo que quan saludava una dona feia un gest reverencial, com abans.

També tinc un parell de medalles del Gran Ducat de Flandrenis, la micronació liderada per Nicholas de Mersch d’Oyenberghe i de la qual en soc ciutadà.

Són les medalles de l’«Order of the Melting Mountain» i la «Grand Ducal Antarctic Preservation Medal». Flandrensis aplega persones de tot el món sensibilitzades pel canvi climàtic i la protecció del medi ambient i l’any passat va estar reconeguda.

Orde dels Cavallers de la Bona Taula

Des de fa molts anys tinc una medalla esmaltada de l’Orde dels Cavallers de la Bona Taula, que era una confraria gastronòmica que va néixer a Casa Boada i vam fundar amb una colla de clients com els senyors Libano, Cabalirech, Andreu, Moret o Baixauli. Vam fer alguns dinars al mas del senyor Libano, aprop del Club de Golf Costa Daurada, i al mas del senyor Andreu a Salou.

Aquesta orde gastronòmica va deixar de funcionar ja que la gent es va anar fent gran i alguns es van morir. No s’hi parlava de política, però un cop hi va haver una gran discussió entre membres barcelonistes ja que uns estaven a favor del Cruyff i d’altres en contra. Un altre client, el senyor Ramon Coll, en va fundar una altra que es deia «Els Dotze apòstols» i on només hi podien participar dotze persones que es reunien per menjar.

Els veterans del club de futbol Can Boada Balompié em van donar la medalla «Homenatge Boada», el juliol 2014, quan van fer uns partits amistosos. Fa molts anys també em van donar una medalla d’un carnaval belga, me la van portar uns clients que veien cada any al bar i que havien vist en el Carnaval de Tarragona.