Creuers sí o no. Sembla que tenim polèmica. A la nostra ciutat sempre passa. En aquest tema de coses marítimes ens costa encertar. Els creuers es transmeten sensació de pau, allunyada del turisme de borratxera. Per llocs de la ciutat he vist petites pintades contra els creuers i també petites plaques que els hi donen la benvinguda.
Tinguem en compte que Tarragona és turística i això suposa un benefici i alhora sacrifici o petites molèsties. Ara, el tema no són els creuers per ells mateixos sinó la contaminació. Avui són tantes les coses que embruten els nostres carrers, però lo més bo de tot és que som naltros mateixos els qui embrutem.
Abans deien Tarragona era una ciutat adormida avui sembla que si ressuscita ens molesta. El senyor Antoni Alasà i Domingo (1893-1981), més conegut pel seu pseudònim de Máximo Burxa, sempre deia ¨Tarragona endavant¨. I és així, ja que la ciutat sembla tirar sempre endavant malgrat els pals a les rodes que li posen bé sigui els qui manen, bé sigui naltros mateixos.
Ell va escriure diversos llibres, però a mi els que em distreuen més són els volums de «Canela pura» que em va regalar mon fill deu fer un parell d’anys. Publicats entre 1956 i 1960, inclouen guions radiofònics i també una gran quantitat d’anuncis de l’època, la majoria d’empreses que ja han desaparegut però que la gent gran de Tarragona recordem perfectament.
A l’època de Máximo Burxa a la ràdio no s’ofenia a ningú, eren programes amables. Però tampoc hi faltava la ironia. Quan Máximo Burxa llegia la crònica meteorològica sempre era infalible, ja que es dedicava a comentar el temps que havia fet. Ell parlava de «doña Climatologia». Máximo Burxa, en una crònica radiada el 7 de desembre de 1955 comentava, entre d’altres coses «as ordeanzas municipals os han guillotinado» i després deia «merecido lo tenéis».
Máximo Burxa tocava moltes tecles i va ser un dels primers periodistes gastronòmics i també pioner de les retrnsisions futbolístiques. Era bon amic de pescadors i restauradors del Serrallo i va tenir un paper important en que el romesco es popularitzés i passés de les barques als restaurants, esdevenint un dels seus grans divulgadors.
Jo alguns dies anava a menjar amb ell i recordo que a banda de la cuina d’aquí xalava molt amb la cuina basca. En aquella època vam fer algunes escapades per cobrir temes periodístics amb ell mateix, els periodistes del Diario Español Pedro Peralta i Daniel de la Fuente Torrón i el delegat de TVE a Tarragona Joan Vidri Mas, que tenia un Alfa Romeo i un Mercedes descapotable. Ens trobàvem a Casa Boada i des d’allí anàvem on fos.
Parlaven de tones i vaixells, però no recordo haver sentit mai cap comentari sobre creuers
Recordo u d’aquests viatges gastronòmics que vam fer a les Cases d’Alcanar a un restaurant que havia agafat força volada i que es va convertir en mediàtic ja que allí s’hi va reunir el protagonista del cop d’estat de 1981, Antonio Tejero. En aquests viatges també hi venia José Roca Garcia, que tenia diverses corresponsalies de premsa, però com que treballava de professor tenia un horari que no l’acompanyava. En aquells àpats que ja es perden en la llunyania dels temps xalàvem molt amb tot e que ens explicava l’Antoni Alasà.
Jo mai li vaig preguntar sobre això, i tampoc parlàvem de la seva època d’exili a França, fins el 1943, quan tornà a Tarragona. Em consta que abans d’exiliar-se havia salvat la vida a persones que havien de ser afusellades. Desconec si això de ser virrei és veritat o no, però corria la veu de que era fill d’un virrei. Sigui com sigui, naltros amb ell ens sentíem els reis de la taula.
Tot i que mai vaig aclarir si son pare, que es deia Lleó Alasà Rovira (1842-1916) va arribar a ser virrei si que va ser un personatge important, que va fer carrera militar a les Filipines, on tingué diversos alts càrrecs militars i aconseguí un munt de medalles. Algunes de les cròniques radiofòniques del Máximo Burxa portaven per nom «¿Cuánto cuesta morirse?» o «¿Cuánto cuesta vivir?», uns temes molt vigents que crec que deixarien parat a l’Antoni Alasà si veiés com tot s’ha encarit de forma estratosfèrica.
A Casa Boada de la meva joventut no es parlava creuers però si de vaixells recordo al senyors Hermenegildo Borràs i Juan Franco, que eren gruistes del Port. Parlaven de càrregues, de tones i vaixells, però no recordo haver escolat mai cap comentari sobre creuers. Sí sobre els vaixells de guerra, ja que en aquella època alguns es podien visitar. Van anar passant el temps un grup de joves van començar campanyes en contra d’aquelles visites dels vaixells de guerra, i can crear una coordinadora per oposar-s´hi que es deia «Tarragona patrimoni de la Pau».
Recordo que un dels més actius era l’amic Josep Maria Yago i Suau. Mel va presentar son pare. Un dia van vindre al bar i ens vam fer bastant amics. Ell distribuïa propaganda antifranquista i el van enganxar, li van aplicar la llei antiterrorista i el van posar a la presó. Va ser també un dels fundadors del Carnaval actual. Jo sempre li deia que vigilés, que l’enganxarien. L’apreciava molt. Quan ens vam fer amics va ser quan ell treballava al Banc Coca, d’on el van acomiadar quan el van detenir.
Va ser una persona sempre fidel a les seves idees, recordo també quan va haver de fer la mili a Mallorca, des d’on m’escrivia cartes. A mi m’estimava molt i em va saber molt de greu la seva mort prematura, als 55 anys, el 15 d’agost de 2012. Un temps després es va iniciar una campanya per posar el seu nom a un carrer, però crec que no va materialitzar-se.
A l’època de Máximo Burxa a la ràdio no s’ofenia a ningú, sinó que eren programes amables
Ja sé que no haurien d’existir vaixells de guerra, ni guerres. Però sempre segons sembla hi haurà conflictes bèl·lics. Avui ja pocs vaixells militars ens visiten i la veritat és que als tarragonins els encanta visitar-los formant llargues cues. Recordo que el Diario Español oferia una secció del moviment portuari amb entrades i sortides de vaixells, solien indicar la procedència i la càrrega. Era una secció petita però que en aquella època es llegia molt.
Pel que fa als creuers recordo que tenia un parell de cients que n’estaven enamorats, un serà el senyor Álvarez i l’altre el senyor Joan-Enric Miquel, el pallasso Enrico, a qui veig amb molta freqüència. Recordo que abans de tancar el bar algun cop m’havien parlat dels seus viatges. Avui veig amb molta freqüència a l’Enrico i parlem de fotografia, circ, vaixells, i em quedo meravellat, amb les ganes. Vaig estat tota la vida treballant, fins als 77 anys, quan no vaig poder treballar més per motius de salut i la meva vida va rebre un sotrac.
Ara de tant en tant em fixo els creueristes arriben en massa a Tarragona i els pots veure per la Part Alta, el passeig de les Palmeres o el Mercat de Tarragona i penso que anem despertant una ciutat adormida, com deia el famós locutor Carlos Peisojovich. Tarragona és una joia: gastronomia, història, clima, i els turistes hi poden arribar la mar, terra i aire.
De totes maneres cada dia m’expliquen algun cas que dingú voldria per ell mateix, per exemple que fa uns mesos van intentar robar el Dr. Josep Maria Sabaté Bosch, cronista oficial i professor emèrit de la URV, quan una persona se li va acostar per saludar-lo i donar-li la ma. La majoria de persones som de pau i tranquil•litat, però no tothom.
