Recordo algunes converses que teníem a Casa Boada sobre les barreres arquitectòniques de Tarragona amb el senyor Marsal, aparellador, sobre el difícil que era això, ja que gairebé a tot arreu hi havia escales. Jo li preguntava si abans la gent podia pujar i baixar escales i ell em responia que era una herència de la Tarragona antiga. No són poques les cases on per pujar a l’ascensor has de pujar uns trams d’escales abans d’arribar-hi. De coses així fa temps que en parlàvem amb el senyor Marsal, que també era el cap de la Brigada Municipal, i el senyor Murret, encarregat de la Brigada i un amant de l’agricultura.
Qui ho hagués pensat que jo també n’acabaria utilitzant una de cadira, tot i que amb molta pena i dolor encara puc pujar escales. Tot això m’ha canviat la vida i he hagut d’adaptar les meves rutines, ja que caminant no puc fer grans distàncies. Durant uns tres anys quan he hagut de fer un desplaçament més enllà del barri havia de trucar un taxi o buscar un cotxe que em portés. Ara gràcies a les cadires, els qui ens costa caminar podem viure de forma molt autònoma. Hi ha dificultats, perquè no sempre els carrers estan del tot preparats, com ara certs desnivells o els blocs que impedeixen l’accés de cotxes a la Rambla Nova, que alguns cops t’obliguen a maniobrar.
Passejant pel Mercat Central a finals d’agost em vaig trobar el senyor Xavier Mejuto, d’Itinere, que és guia oficial de Tarragona. Li vaig preguntar si podia fer alguna visita turística de Tarragona en cadira de rodes i em va dir que sí. Els que no podem treballar és una oportunitat que tenim per conèixer aspectes que la Tarragona del dia a dia no sempre ens mostra. Com a curiositat voldria comentar que al carrer de les Coques, on avui hi ha el restaurant Frida, hi recordo una inscripció negra on deia «comandante», això venia de finals del segle XIX i servia per allotjar tropa a les cases. A la Rambla encara es veuen cases amb impactes de metralla de la Guerra Civil. Per això m’agrada poder fer recorreguts guiats per la ciutat. Moltes coses les vaig aprendre del senyor Jordi Rovira, que va morir a la plaça del Pallol.
Les primeres cadires de rodes que vaig veure funcionaven com una bicicleta amb tres rodes, i la davantera era la motriu, amb els pedals accionats per les mans. Recordo també que als baixos del carrer Maria Cristina hi vivia un senyor que utilitzava una cadira d’aquestes. La roda davantera duia un motor Montesa de 49 cc. L’home fumava en pipa i deien que era un molt bon jugador d’escacs. Jo el veia cada dia i em mirava la cadira encuriosit pel motor, que li donava autonomia, només calia preocupar-se per la gasolina. No crec que aquella cadira es pogués plegar massa, ja que el seient era de vímet perquè pesés menys.
L’actor Pepe Isbert va protagonitzar com a Don Anselmo la pel·lícula de Marco Ferreri titulada El cochecito (1960), on feia d’un home gran que se n’anava d’excursió amb un grup de persones que duien cadires de rodes amb motor. Ell, però, era l’únic d’aquest grup que anava a peu, perquè caminava, i no va parar fins que va aconseguir una cadira amb motor, com els seus amics. És una pel·lícula molt bona, tot i que a mi la pel·lícula de Pepe Isbert que més m’agrada és Bienvenido Mr. Marshall (1953), dirigida per Luis García Berlanga. En aquesta pel·lícula Isbert fa de Don Pablo, l’alcalde de Villar del Río i s’hi veu tot això que passa ara. Allí els americans semblava que els havien promès l’oro i el moro i finalment van passar de llarg i es van quedar amb un pam de nas.
Avui cada dia es veuen més persones que es mouen amb cadires de rodes i escúters, també amb un petit caminador. Això ha fet reviure les persones que si no fos així no podrien ni sortir de casa. Per això els pobles i ciutats han de fer el possible perquè caminar-hi sigui més fàcil, i el comerç, si s’hi adapta, també tindrà més clients. Jo mateix quan surto amb la cadira si vull anar a comprar alguna cosa el primer que faig és pensar si hi puc entrar o no. Fa poc vaig anar a un centre mèdic on hi ha escales i a un dentista on la cadira no entra a l’ascensor. No som pocs els qui busquen lloc on sigui fàcil accedir, només a l’entrada sinó també als serveis. Avui gràcies a la tecnologia podem fer vida autònoma, i si ens ajuden serem més feliços i els comerços guanyar clients.
Quan és el moment de comprar, penses: una cadira elèctrica o una escúter? Quina compro? El meu primer pensament va ser l’escúter, però no el vaig comprar, ja que les rodes eren petites i per a mi més difícils de plegar. Això sí... és qüestió de gustos. La cadira la trobo més còmoda, maniobra millor i quan t’hi acostumes va molt bé. A més els taxis les accepten. Cal tenir present que existeixen tres tipus de bateries, les de sempre amb àcid crec que ja no es deuen fer servir, les de gel i les de liti. Jo porto les de liti i van bé. És important l’autonomia i avui et permeten fer entre 10 i 30 km. El millor és poder comprar-les en un lloc que t’ofereixi el servei tècnic. Al final el preu que pagues l’acabes oblidant, però els problemes no, ja que si la compres molt dolenta pot donar-ne més.
Que consti que el Bar Boada no tenia res adaptat, i calia pujar una escala. Ho sento, jo el vaig heretar així i mai hi vaig pensar. Recordo que venia un jove amb cadira de rodes i l’entraven els amics. Avui, si tornés a obrir el bar, tindria presents les normes, i sobretot cap a aquest col·lectiu. Mai podem estar segurs de si en algun moment de la nostra vida haurem d’utilitzar una cadira de rodes. Per això passi el que passi penso que és tasca de tots fer la vida més fàcil.