Els nivells d’emancipació juvenil –entre 16 i 29 anys– a Catalunya estan lluny dels que es registren a la Unió Europea: d’un 19% enfront d’un 32%. Va explicar-ho aquest divendres la directora de la Fundació Mambré, Maira Costa, en el marc del col·loqui sobre l’accés a l’habitatge que el Diari de Tarragona organitza juntament amb la Generalitat de Catalunya. Al conjunt de l’Estat, la mitjana és quatre punts més baixa que la catalana.
Després d’uns anys amb polítiques d’habitatge multinivell i que, el 2008, s’endurissin els requisits per accedir a un préstec hipotecari, el marge de maniobra del jovent per aconseguir un pis en propietat s’ha vist reduït, la qual cosa, sumada al creixent preu del lloguer, provoca que les dades de Catalunya i de tot l’Estat espanyol distin tant de les europees.
La consellera de Territori de la Generalitat, Ester Capella, va recordar que el Departament treballa en el seu objectiu d’incrementar el parc públic en 10.000 pisos de cara a 2026 per mitjà de tres estratègies: la promoció directa, l’adquisició i les ajudes públiques: «Hem posat la directa», va comentar Capella, qui va incidir en el fet que «l’habitatge esdevingui un dret universal, ja que, sense un sostre on viure, difícilment poden garantir-se la resta de drets».
La consellera també va destacar que «s’ha d’eliminar de la lògica del mercat a l’àmbit de l’habitatge, que ha esdevingut un actiu financer per la incapacitat d’actuació de les administracions públiques i, en el cas de Catalunya, per la vulneració sistemàtica per part de l’Estat de la capacitat legislativa de la Generalitat».
Vuit de cada deu ciutadans d’entre 16 i 29 anys que s’independitzen passen a compartir pis
En la línia d’ampliar l’oferta, des de la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili (URV), el seu director, Héctor Simón, va apostar per «treballar amb incentius positius vers els propietaris, ja que no s’ha demostrat el cost benefici dels incentius negatius».
Tot plegat en un paisatge que reflecteix que la taxa de propietat dels joves d’entre els 16 i els 29 anys ha anat disminuint progressivament i, a més, segons la Fundació Mambré, la majoria dels qui han pogut emancipar-se ho han fet en règim compartit –un 80%–, i no com a unitat familiar autònoma: «La nostra experiència des de la Càtedra ens diu que el lloguer és quelcom no desitjat i que, a la llarga, el jovent se sent més atret pel règim de propietat», va puntualitzar Simón.
Aquesta impossibilitat d’accés pot desembocar, segons el director de la Càtedra, en una mena d’efecte dòmino: «Si els joves no poden fer-ho, qui comprarà, llavors? Els fons d’inversió i les famílies amb més recursos, el que podria generar una segregació entre rics propietaris i pobres llogaters».
La consellera Capella va posicionar-se en contra d’aquesta afirmació: «La societat ha canviat: ens movem, vivim molts més anys, tenim diferents treballs, fem moltes coses a la vida... i tot això comporta modificacions: canviem de casa més sovint perquè ens adaptem al mercat laboral; res és immutable perquè tant la propietat com l’habitatge de lloguer arrelen».
«Apostem pels incentius positius, amb l’objectiu que els propietaris entrin al mercat per ampliar el parc d’habitatge», Héctor Simón, director de la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la URV
Els perills del sensellarisme
Per eliminar aquesta lògica de mercat que va mencionar la consellera, Capella aposta per «regular les situacions alcistes dels preus» i per «treballar amb l’objectiu d’evitar que existeixi l’emergència residencial de caràcter més immediat».
I és que «hi ha molts joves que estan atesos pel sistema de protecció de menors i, quan, arriben als divuit anys, han d’emancipar-se sí o sí perquè no tenen una xarxa familiar», va remarcar Costa, qui també va destacar el fet que entre el 18% i el 20% de persones que viuen al carrer són joves: «És una dada que va creixent cada any; hi ha molta feina a fer en aquest sentit».
«Tampoc podem oblidar la precarització laboral: l’accés a l’habitatge per als joves va molt lligat amb les seves dinàmiques d’accés a l’ocupació i els salaris mitjanament dignes», va afegir la directora de la Fundació Mambré. És un reguitzell de bastons a les rodes que afecten especialment –tot i que no només– a la població de menys edat.
Durant l’any 2021, els programes d’emancipació que gestionen les entitats socials a Catalunya varen atendre un total de 4.668 joves tutelats, un 3,42% més que l’any anterior. «El sensellarisme està creixent», va afirmar Costa. «Veiem com, any a any, cada vegada més persones es veuen abocades a aquesta situació», va afegir.
«Hem de pensar a la provisió de l’habitatge i de suports socials», Maira Costa, directora de la Fundació Mambré
A Barcelona, 1.231 persones dormien al carrer l’any 2022. A Tarragona, en el marc del recompte que va dur-se a terme fa poques setmanes, varen detectar-se una seixantena de ciutadans sense sostre i divuit a albergs. Majoritàriament –no només–, són persones de procedència estrangera, sense una xarxa de suport i, en grau més alt, nois, tot i que cada cop existeixen més noies en aquest context.
¿Què fer davant d’aquesta casuística? La recepta de la Fundació Mambré és clara: s’ha de donar sortida als pisos buits perquè passin a complir una funció de caràcter social, amb preus inferiors als de mercat: «Sabem que l’habitatge protegit existent en l’actualitat és insuficient». És aquí on entren les entitats socials, que col·laboren amb l’Administració competent.
Al voltant d’un 20% de totes les persones que es veuen obligades a viure al carrer són joves
¿De quina forma? Mirant de mobilitzar habitatge particular que sovint necessita una reforma: «Busquem vies per poder ajudar a finançar les obres perquè un pis passi a complir una funció social», va explicar Costa. D’altra banda, la Fundació també es fa amb habitatges mitjançant la fórmula del tanteig i retracte: drets d’adquisició preferent que permeten al seu titular comprar un bé amb preferència a qualsevol altra persona que hi estigui interessada.
Un parc poc rehabilitat
Per garantir l’arrelament i la inserció d’aquests joves que no poden accedir a un sostre, el parc d’habitatge català i del conjunt de l’Estat han de transformar-se. La consellera va especificar que cal una radiografia general de cara a futur per identificar les oportunitats del territori i, en aquest sentit, actuar en conseqüència en matèria d’habitatge: «S’ha de pensar el país del present, però també el dels cinquanta i seixanta pròxims anys».
Actualment, «el parc és deficient i està poc rehabilitat» va comentar Capella –que va fer èmfasi en l’eficiència energètica–, fet pel qual el Departament ha engegat accions per mirar d’ampliar-lo en l’àmbit públic. Una de les vies per generar habitatge de lloguer, segons alguns experts, és la regulació dels pisos turístics. Precisament el passat dimarts 7 de novembre, el Govern va anunciar un decret llei sobre aquest àmbit.
«Estem treballant per tal de poder evitar l’emergència residencial de caràcter més immediat i per regular i les situacions alcistes dels preus», Ester Capella, consellera de Territori de la Generalitat de Catalunya
Una norma que ha estat durament criticada pel sector, però que la consellera va defensar: «És un decret que regula tal com marca Europa i segons la planificació urbanística». «Cada municipi haurà d’intervenir en el seu planejament i haurà de preveure; endrecem el que el país ens demana que endrecem», va afegir.
Tot plegat hauria de significar una ampliació de l’oferta que, en principi, hauria de tenir incidència sobre els alts preus i, en conseqüència, facilitar que la població jove tingui més oportunitats de poder independitzar-se.