El Palau Robert recorda Pau Casals, Apel·les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin, figures rellevants que destaquen per la seva creativitat i pel seu compromís cívic i que estan vinculades a la capital del Baix Penedès, a l’exposició “El Vendrell. L’època daurada: Casals, Fenosa, Guimerà i Nin”, que es presenta del 29 de juliol al 4 d’octubre , a la Sala 1 i al Jardí del Palau Robert.
L’exposició té com a comissari el director de la Fundació Apel·les Fenosa, Josep Miquel Garcia, i l’organitzen la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, i l’Ajuntament del Vendrell, amb motiu de la designació d’aquesta ciutat com a Capital de la Cultura Catalana durant el 2020.
La mostra centra l’atenció en les figures de Pau Casals, Apel·les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin, i en els valors que aquests personatges representen de creativitat, internacionalitat i compromís amb la societat del seu temps, la pau i la llibertat.
Cadascun dels espais dedicats a aquests personatges mostra les cases d’aquests prohoms, autoretrats de la seva sensibilitat humana i creativa, i de l’acollida que varen donar a intel·lectuals de l’època. La directora del Museu Pau Casals, Núria Ballester, ha treballat en l’àmbit dedicat al violoncel·lista i director d’orquestra; el comissari Josep Miquel Garcia és el responsable de la presentació que es fa d’Apel·les Fenosa; la directora de la Casa Museu Àngel Guimerà, Àngels Santacana, ha fet la proposta per a l’espai del dramaturg i poeta, i l’historiador Ernest Benito, amb la col·laboració de Lluís Juste de Nin, ha tingut cura de la figura d’Andreu Nin, que es presenta al Jardí.
Quatre homes , la seva obra i la pau
Al llarg de la seva vida, Pau Casals (el Vendrell, 1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973), va posar la música al servei dels ideals de pau, justícia i llibertat. El 1917 es va negar a tocar a la Rússia soviètica i, uns anys més tard, el 1933, va rebutjar tocar a l’Alemanya de Hitler. Des de l’exili va ajudar milers de refugiats de la Guerra Civil Espanyola i en la Segona Guerra Mundial va intensificar el seu compromís i els seus concerts benèfics per als damnificats. El 1946 es va negar a tocar als països aliats per la seva tolerància amb el règim del general Franco, i va emprendre un llarg i dolorós silenci que el va fer mereixedor, entre altres honors, de la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units (1963) i la Medalla de la Pau de les Nacions Unides (1971).
Pau Casals es va construir el 1910 una casa d’estiueig i de repòs davant la platja de Sant Salvador, a tres kilòmetres de la seva vila natal, el Vendrell. Casals hi va viure fins al seu exili, el gener de 1939. El 1972, juntament amb la seva esposa Marta Montañez, va crear la Fundació Pau Casals amb l'objectiu de preservar el seu llegat i la casa de Sant Salvador, que es va obrir al públic el 1974. La casa, avui seu del Museu Pau Casals, està impregnada de la seva essència, i conserva un llegat extraordinari testimoni de gairebé un segle d’història, que permet explicar i entendre qui va ser Pau Casals com a home, com a músic i com a defensor de la pau.
Apel·les Fenosa
L´any 1981, la UNESCO va encomanar a l’escultor Apel·les Fenosa ( Barcelona, 1899 -Paris, 1988) el guardó que lliura anualment del Premi de l’Educació per la Pau. Fenosa crea L´Olivier, símbol de la pau i atribut del poeta. El 1982 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, seguida de la Legió d´Honor el 1983, atorgada pel Ministeri de Cultura francès, i el 1987 la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona.
Fenosa va comprar el Portal del Pardo l’ any 1959. Es tractava d’un palau renaixentista bastit per la família Nin l’any 1518, i que havia estat propietat dels Guimerà d’ençà del començament del segle XIX. Va ser residència d’estiu de l’artista, que la va restaurar amb una gran sensibilitat, i va acollir els seus amics parisencs. Personalitats com Tristan Tzara, Irving Davis, Patience Gray, Robert Pikelny, Ursula Schroeder, la família D’Albis, Joan Perucho, Cécile Éluard o Joan Gili deixaren en aquesta casa la seva empremta.
Quan Fenosa va morir, la seva vídua Nicole, va impulsar la creació de la Fundació Apel·les Fenosa. L’any 2002 obria les portes el Museu dedicat a l’artista, que acull les seves escultures i un jardí mediterrani amb obres de gran format.
Guimerà
Al llarg de la seva vida, el dramaturg, polític i poeta Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) va rebre honors i reconeixements. L’homenatge més significatiu i multitudinari li va ser retut per les institucions i el poble de Catalunya el maig de 1909. Es va col·locar una estàtua de Manelic (personatge de l'obra Terra Baixa), de l'escultor Josep Montserrat, a Montjuïc, i es van representar funcions teatrals de franc a la ciutat. El govern de la República Francesa també li va concedir la creu de la Legió d’Honor (1916). Va ser candidat sense sort al Premi Nobel de Literatura entre 1906 i 1923.
La casa d’Àngel Guimerà al Vendrell, també coneguda com a Cal Ximet, va ser adquirida el 1778 pel seu besavi, quan va abandonar l’ofici de pagès per dedicar-se al negoci més pròsper de fabricant de botes de vi. Guimerà hi va viure bona part de la seva infantesa i joventut. Un cop instal·lat a Barcelona hi anava a passar un mes a l’estiu. Les seves hereves, Sara i Adriana Aldavert, van cedir l’edifici a la vila del Vendrell el 1973 perquè fos la seva casa museu. L’estructura de l’edifici s’ha conservat pràcticament intacta amb algunes restauracions com la de l’any 2015 quan es va obrir de nou al públic amb una nova museïtzació que ofereix un recorregut per la vida i l’obra de l’escriptor.
Andreu Nin
El compromís d’Andreu Nin per la lluita contra les desigualtats socials va ser una constant en la seva vida. Optà per la docència i la comunicació com a instrument per a fer prendre consciència de la necessitat d’aquesta lluita. Mantingué sempre el seu compromís polític amb aquest objectiu amb fermesa, tenacitat i projecció internacional. Mantenir-se fidel a aquests principis fou el que, desgraciadament, li costà la vida.
El dibuixant, il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, que ha mort recentment, va col·laborar amb Ernest Benito en la part de l’exposició dedicada al periodista, traductor, sindicalista i dirigent del POUM Andreu Nin, amb el qual compartia nom i parentesc. Un plafó en l’àmbit dedicat a Andreu Nin recorda la figura de Lluís de Juste, que va escriure la novel·la gràfica Andreu Nin, seguint les teves passes, una defensa del llegat d’Andreu Nin, fruit d’una investigació en la bibliografia disponible sobre el personatge i també de converses amb nombrosos testimonis. Cal destacar que Juste de Nin va donar vida al popular personatge de la Norma, símbol de la primera campanya de normalització lingüística de la Generalitat “El català, cosa de tots”, que es va presentar el 1992, amb textos de Tísner.
