Sí, ho heu llegit bé: desencofinar. Sí, ja sé que ara per ara us agrada més el significat de la paraula desconfinar i el que comporta, però ja hi arribarem. Tornem al començament. Les persones que enteneu l’expressió desencofinar és perquè vàreu nàixer al voltant de la meitat del segle passat i, a més, proveniu de l’àmbit rural. Per tal de no marginar les persones que no sàpiguen què és desencofinar, explicarem que era l’acció de treure la sansa dels cofins, després d’haver-los sotmès a una gran pressió.
Com tothom sap, l’oli d’oliva surt de les olives, el fruit de l’olivera que inicialment cal collir i tot seguit portar a moldre als molins. Fins als anys vuitanta del segle passat a la Fatarella funcionaven els molins de roll i era amb aquests mitjans, ja mecanitzats, que s’extreia l’oli. El procés s’iniciava quan els pagesos portaven les olives ensacades als molins. Aleshores, hi havia moliners que amuntegaven les olives i, a través d’un canal, el fruit passava a la tremuja des de la qual es distribuïen entre les moles. Altres moliners o els seus ajudants les abocaven directament des dels sacs a les tremuges, des d’on feien cap directament a sota de la mola sobirana, que les aixafava. Tot seguit, la pasta que resultava de la moltura anava a la pastera situada als peus de la mola sotana i tot seguit era introduïda en una batedora, on es temperava a base de barrejar-la amb aigua calenta.
Aleshores, aquella pasta escalfada es posava a dintre de cofins, uns elements plans i amb un replec perimetral bastits amb cànem o espart. L’encofinar la pasta i parar un peu a la base de la premsa era una feina ben delicada, tant que el moliner difícilment la delegava en ningú. Tots i cadascun dels cofins acollien el mateix volum de pasta, ben escampada per tota la superfície i els replecs. A partir del primer, un a sobre de l’altre s’havien de col·locar els cofins amb precisió, ja que una vegada que la columna s’havia completat i era sotmesa a la pressió d’una premsa amb capacitat per a dotze atmosferes, gairebé no hi havia opció de rectificar si el conjunt es torçava, amb el perill que suposava que una decantació massa gran provoqués l’esclafit de la columna.
Si tot anava bé i a base de premsar la pasta dels cofins s’hi havia extret tot l’oli possible, després tocava afluixar la pressió. A continuació i amb la feina principal ja realitzada, tocava treure, d’un en un, la sansa dels cofins, tal com hem dit: desencofinar.
Les persones que ja sabíeu que és desencofinar és probable que recordeu els temps de la nostra infantesa, quan feia calor a l’estiu i fred a l’hivern, la cosa més normal del món i que en cap cas era anunciada per cap meteorò-leg. Quan feia fred ens sortien penellons a les orelles i clivatges a les mans, sense que féssim altra cosa que intentar abrigar-nos amb uns jerseis i bufandes bastits amb una llana moltes vegades aprofitada i una gorra amb orelleres. Quan plovia deixàvem caure l’aigua i només els infants més afortunats portaven botes d’aigua, unes katiusques amb les quals es posaven als tolls fins a tenir els peus tan xops com la resta de criatures. I després de ploure es podia jugar a pastar fang. Quan nevava, que ho feia sovint, sortíem al carrer a veure qui era la primera persona que lliscava i es pegava una bona culada contra el terra; tanmateix, si el fred glaçava la neu, evitàvem passar per sota de les canals i gàrgoles de les quals penjaven canelobres, uns caramells que amenaçaven la nostra integritat, sobretot si et queien al cap. Aleshores no sortíem al carrer, perquè el gel provocava un any rere l’altre caigudes de persones i trencaments d’ossos que ja no feien gens de gràcia.
Els que sabeu què és desencofinar vàreu anar a l’escola, ja fos pocs o molts anys. De ben segur que patíreu els càstigs dels mestres, quan ens posaven agenollats i de cara a la paret, sense que cap associació els denunciés; ans al contrari, ja que si els pares s’assabentaven que ens havien castigat, sense preguntar-ne la causa ens ventaven una bufetada, un calbot o un clatellot, en absència que hi hagués cap possibilitat de denúncia a les autoritats per maltractaments infantils. A l’escola ens donaven una mena de llet elaborada amb aigua bullent i una pols blanca que deien que provenia de la guerra de Corea, igual que les falques de formatge que ens ajudaren a tenir els ossos calcificats. Ara bé, en tornar a casa ens esperava una bona llesca de pa amb vi i sucre, una delícia que avui no podria formar part de la dieta infantil mediterrània.
Les persones que ja coneixíem els desencofinaments també havíem tingut ben a prop o patit alguna passa de tifus, còlera, verola, tinya, xarampió, tos ferina, poliomielitis i altres, i més endavant ens havíem alarmat quan es parlava de la sida, la grip aviar o de l’ebola. Ara bé, mai com ara havíem intuït tan a tocar una pandèmia, una malaltia contagiosa de gran virulència com el Covid-19, la mateixa que ha infectat milions de persones, n’ha mort uns quants milers més i que ara ens té confinats. Això sí, sense que la paraula tingui relació amb els cofins d’abans.
Les persones de la meva generació, que tenim entre els seixanta i els setanta anys, ara mateix estem privades de sortir de casa. No ens queixem, perquè ja s’ha comprovat que evitar el contacte entre persones és clau per impedir la propagació de la malaltia. Ara bé, si el confinament es perllonga en el temps, en patirem les conseqüències. S’ha de comptar que la majoria de nosaltres portem una vida molt ben regulada en l’aspecte físic, ja que al llarg de la setmana dediquem unes hores a caminar, a córrer, a tombar amb una bicicleta de muntanya o a nedar. Som actius!, un exercici que també ens ajuda a minimitzar les petites afeccions que patim, pròpies de l’edat. I és aquest comportament vital i actiu el que ens permet tenir una bona qualitat de vida i rendir a un bon nivell intel·lectual.
*Jubilat i escriptor. Josep Gironès Descarrega (la Fatarella, 14 d’abril de 1954). En l’apartat literari, quatre de les seves novel·les han obtingut destacats premis. També ha publicat llibres de relats curts, guies de camins, cuina, biografies i altres activitats relacionades amb el territori i les persones. Col·labora amb revistes tècniques i locals i ha publicat més de dos-cents articles al ‘Diari’.