Per Santa Tecla de 1984 uns joves dels instituts Pons d’Icart i Marti i Franquès vam recuperar el ball de diables. L’any següent es proposà la reintroducció d’aquest grup de foc en el Carnaval, seguint la documentació de la segona meitat del segle XIX i el model de festa autòctona perviscut a Vilanova i la Geltrú i parcialment a Reus. Així, per una banda, el ball de diables i, més endavant, les imprescindibles bèsties de foc, obriren la rua del dissabte.
El Carnaval de Vilanova, l’únic declarat Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat, encara fa gala dels diables i el drac a l’inici de la rua, denominada l’Arrivo. Aquí aquesta capçalera es perdé en l’inici de les retallades en cultura que imprimí l’anterior equip de govern municipal. En una setmana en què la regidoria de cultura, ara en mans de les CUP, ha deixat desaparèixer el festival Minipop, dedicat a públics familiars, continuem constatant que a Tarragona encara som lluny dels estàndards culturals del país.
Tot i que afeblits, perviuen els actes de la crema del Carnestoltes i de la Concubina amb la participació dels grups de foc del seguici popular. Analitzem els elements que s’incorporaren el 1985, alguns dels quals mantinguts i d’altres desapareguts. Aquell any el ball de diables local hi participà junt amb un altre de convidat, el del Morell.
Tropa de timbalers
Seguint la tradició vuitcentista recollida per Joan Salvat, els diables no eren acompanyats només pels timbalers propis sinó que s’hi afegiren altres de diferents entitats, com grups de grallers o la comparsa Murga Matutina. L’associació també demanà caixes, timbals i bombos d’altres associacions, com la Penya Nàstic Joventut, tocats per persones afins. Primer es feu el recorregut de l’enterrament per la Part Alta, que donà pas a la primera part d’una revetlla a la plaça de la Font. En el descans, un cop encesa la foguera on s’havia de cremar el Carnestoltes, es dispararen traques des dels carrers adjacents com Sant Domènec i Sant Fructuós. Els diables dividits en diferents grups entraren a plaça, també des del racó proper a la cotxera de l’Ajuntament.
Aquesta divisió exigí una complexitat tècnica addicional i un esforç físic important ja que requeria diferents encenedors, i un ritme de cremar més intens. Amb el mateix nombre de diables s’havia de cobrir diferents punts de foc. Així es configurà una carretillada a la tarragonina, inspirada en les pervivents de l’Arboç i del Vendrell.
Cascada i foc aeri
Aproximadament transcorreguts uns deu minuts de foc, es procedí a l’encesa d’una traca disposada al llarg de la plaça de la Font que acabà en un cascada a gran alçada en forma de quadrat sobre la zona immediatament propera a l’edifici consistorial. Era una imatge impagable, a la qual seguia l’encesa des del terrat de l’Ajuntament d’un castell de focs. Així fins als 20 minuts el foc terrestre dels diables es juxtaposava a l’aeri de la pirotècnia.
El primer coeter participant fou el castellonenc Àngel Baldayo Adsuara, amb les pirotècnies Antonio Caballer Llorens i Miguel Zamorano Caballer. Baldayo s’implicà en el disseny i estructuració de la nit del foc del Carnaval tarragoní. Després hi deixaren petjada altres homes forts de la pólvora com Pere Úbeda de la Pirotècnia Úbeda, de la Font d’en Carrós; Ernesto Ausina, de Ricardo Caballer, de Godella, o Pepe Nebot, de Peñarroja, de la Vall d’Uixó, qui hi recuperà el foc de pals o barroc, en els balcons municipals.
El 2009 les retallades socialistes feren desaparèixer una cloenda única del Carnaval, que diferents fotoperiodistes estatals havien immortalitzat per la singularitat. De la recreació de 1985 en queda la foguera i el ball de diables.