Ja estem al juny, així que us recomano agafar-vos bé i viure amb ganes, intensitat i sense pantalles aquests mesos, perquè si sou com jo, de les que els hi encanta l’estiu, hi ha una cosa que mai falla: passa volant. I tot i que cada 25 de setembre començo el compte enrere per Santa Tecla, tant de bo es pogués ralentitzar el temps, al contrari que els àudios de whatsapp. Tant de bo juliol i agost duressin una mica més.
De moment, gaudim aquest mes, que per si no us havíeu adonat, no és que l’arc de Sant Martí s’hagi posat de moda, bé, igual també, però estem al mes del Pride, el mes de l’orgull LGTBIQ+. He tingut un petit dejà-vu quan estava reflexionant sobre aquest tema, per un moment m’ha semblat que tornava al 8 de març. I és que el llacet lila de posar i treure que llueixen moltes persones, institucions o empreses ha multiplicat els seus colors. Si llavors ho anomenem purplewashing, aquí seria rainbowwashing? En anglès sembla que tot soni millor, però el significat és el mateix: una rentada de cara com a estratègia de màrqueting per promocionar un fals compromís amb una lluita.
Es poden dir moltes coses dolentes, però el capitalisme està molt conscienciat amb aquest tipus de reivindicacions, com amb l’amor, l’amistat, la família o els diners. Espero que es noti la ironia. Bé, l’últim no ho era. Així doncs, si teniu pensat celebrar l’orgull, no us preocupeu perquè trobareu de tot. A més, estic segura que l’Ajuntament de Tarragona també s’encarregarà que els i les assistents al primer Pride de la ciutat tinguin tota mena de complements per fer un bon postureig a les xarxes socials.
El capitalisme està molt conscienciat amb aquest tipus de reivindicacions
Més enllà de celebrar i visibilitzar, la lluita LGTBIQ+ no pot ser només una festa. No mentre encara hi hagi persones que tinguin por a mostrar-se com són, por d’estimar a qui vulguin o por que quan ho fan, siguin discriminades o assetjades. Que boig que l’any 2024 i en un país com Espanya, dels més avançats en drets LGTBIQ+, encara passin aquestes coses no? Ara m’ha tornat a venir el dejà-vu.
Doncs sí, han passat al llarg de tota la història, continuen passant i si no prenem consciència de la importància i necessitat d’aquesta lluita, encara passarà. El mes passat, el diari Ara, publicava un article sobre la situació del col·lectiu a Catalunya i aquest era el titular: ‘La LGTBI-fòbia ja és el primer delicte d’odi a Catalunya’. A més, explicava que una quarta part de les agressions es produeixen a la via pública i un altre 20%, a la feina. Una feina que potser aquests dies també s’ha posat el llacet multicolor.
I com podem ajudar a canviar això? A vegades, amb prendre consciència ja podem aportar el nostre granet de sorra. No cal formar part del col·lectiu per voler que aquesta situació canvïi, suposo que només cal que vulguis formar part d’una societat en la qual valgui la pena viure. Així que si algú del teu voltant fa algun comentari o té alguna actitud homòfoba, trànsfoba o masclista, no et quedis en silenci i comparteix la teva consciència.
Espero que el Pride de las ciutat de Tarragona pugui aconseguir això, transmetre el missatge reivindicatiu d’aquesta celebració, que sens dubte, s’ha de gaudir amb orgull, com no podria ser d’una altra manera. Així que us recomano donar un cop d’ull a la programació i una oportunitat a aquesta primera festa que per molts i moltes significa molt.
