Fa uns quants mesos, creuant de bon matí la plaça del Mercadal, m’hi vaig trobar l’alcalde al peu d’una rasa, comentant l’obra amb el solitari treballador que l’estava excavant amb pic i pala. Des d’allà sota, l’operari mirava el seu interlocutor una mica estorat. És una de les moltes escenes que poden retratar la fal·lera de Carles Pellicer Punyed (Reus, 1958) per cercar el contacte directe amb la ciutadania, d’estar present a tot el que passa, d’exercir d’alcalde fins al paroxisme. Els seus crítics li retreien que millor que dediqués el temps a tasques més estratègiques. És una esmena a considerar. En qualsevol cas, aquest estil personalista ha estat un dels signes d’identitat d’una etapa a l’alcaldia que s’acaba dissabte vinent.
Pels amants de les curiositats, Carles Pellicer és el segon alcalde de Reus que més temps ha ostentat el càrrec, concretament dotze anys i sis dies, que són 23 dies més que el seu antecessor, Lluís Miquel Pérez. El rècord el té el socialista Josep Abelló, amb 14 anys, del 1985 al 1999.
Més enllà del tarannà personal, les tres legislatures de Pellicer al capdavant de l’Ajuntament han estat marcades per quatre cignes negres, com ara s’anomenen els esdeveniments imprevistos amb gran impacte polític, social o econòmic. Dos els ha patit tot el país –la pandèmia i el procés– i dos han estat focalitzats al consistori reusenc –la bancarrota i el cas Innova–. Molts sotracs per a un alcalde de CiU que arribava després de 32 d’hegemonia socialista i volia estabilitat, que és el que buscava el primer i agosarat pacte del govern amb el PP.
La gestió de la crisi financera municipal derivada de la gran recessió iniciada el 2008 es va afrontar amb retallades i el desmantellament del hòlding Innova, les empreses mixtes i el model que tot això representava, un plantejament que culminaria anys després amb el traspàs de l’Hospital Sant Joan a la Generalitat. Si en la decisió –la més transcendent de les que ha adoptat– hi va pesar un desig de trencar amb l’herència del seu antecessor, i les conseqüències que ha tingut pel posicionament i lideratge de la ciutat, són qüestions obertes.
Un Ajuntament intervingut
Enmig de les penúries fruit d’un deute gegantí i de camps de mines com el projecte encallat del centre comercial al Parc de Sant Jordi o les hipoteques sobre la nova fira, la filosofia del microurbanisme va ser una manera perspicaç de fer de la necessitat virtut. Al final, el sanejament dels comptes municipals assolit per Pellicer i els seus equips és el millor llegat, malgrat que els balanços econòmics no són les realitzacions que més romanen en la memòria col·lectiva.
La més gran crisi financera a l’Ajuntament des de la recuperació de la democràcia va anar acompanyada de l’escàndol més gros de presumpta corrupció, el cas Innova, dos cignes negres que es van retroalimentar mútuament. Tot i que l’afer afectava inicialment només l’etapa socialista anterior, l’alcalde va optar per entrar al drap elaborant i fent públic el seu propi informe sobre les irregularitats detectades per la intervenció i la secretaria municipals.
El desmantellament del model anterior va ser la decisió més transcendent de Pellicer
Enmig de l’allau d’actuacions policials i titulars de premsa, el consistori es veia abocat a una gestió pràcticament sense marge de maniobra per la intervenció econòmica i judicial.
I quan les ramificacions del cas Innova van acabar propiciant detencions entre els seus regidors –per acusacions que després s’han demostrat sense fonament–, Pellicer va constatar en carn pròpia com els poders de l’Estat estaven utilitzant l’afer en la croada contra el procés sobiranista català.
El procés va significar la tercera prova de foc per a un alcalde format políticament en la tradició del pujolisme i l’antiga Convergència, i a qui no se li coneixien idees independentistes. Tot i això, va assumir plenament el camí emprès pel partit i l’electorat a qui representava i va posar la vara al servei dels presidents Mas i Puigdemont. I tampoc es va arrugar a l’hora d’aixecar la veu contra la violència aplicada per les forces de seguretat de l’Estat l’1 d’octubre.
La recompensa a vuit anys capejant angoixes polítiques i econòmiques li va arribar amb la tercera victòria electoral, on clarament la seva figura va capitalitzar una part important dels vots obtinguts per Junts, convertint Reus en la ciutat més gran amb l’alcaldia en mans dels postconvergents.
I quan es disposava a treure el rèdit del triomf personal, d’un govern amb majoria i a la recuperació d’una certa capacitat inversora, va esclatar la darrera calamitat que li ha tocat afrontar, la pandèmia. La imatge captada pel fotoperiodista Alfredo González de l’alcalde atenent un ciutadà des del balcó de l’Ajuntament durant el confinament resumeix millor que cap altra tot el ja comentat. Com també el fet que Pellicer continués el seu programa setmanal de visites porta a porta fins vint dies abans d’unes eleccions a què ja no es presentava –no està clar si més per voluntat pròpia o de la cúpula de Junts–.
L’últim veredicte, el de les urnes, diu que sense Carles Pellicer, Junts per Reus ha perdut més de 4.000 vots, l’alcaldia i, de retruc, la presència al govern municipal.
