L’estrena del gran parc d’atraccions de Salou era la notícia que obria la portada del primer número de la revista satírica Reus 1973, publicada el 1923: «Atentament convidats per l’Empresa Popular Americana, tinguérem el goig d’assistir a l’inauguració d’aquest grandiós parc d’atraccions, que està destinat a adquirir gran fama a Europa i Amèrica, i serà, a no dubtar, el primer lloc d’esbarjo d’Espanya, especialment en la temporada estiuenca», escrivien els redactors. «Còmodament instal·lats en la cabina dels ràpids dirigibles que la mateixa empresa té en circulació entre Reus i Salou en servei diari, efectuarem el viatge, passant sobre els tramvies elèctrics de doble via que contínuament portaven grans munions de gent al bell tros de mediterrani que en pocs anys ha adquirit tanta importància».
Així s’imaginaven la ciutat de cinquanta anys després i en clau d’humor dos dels seus principals activistes culturals, el llibreter Salvador Torrell i Eulàlia i el poeta Josep Maria Prous i Vila, editors d’aquesta revista futurista.
L’obertura d’un gran parc d’atraccions a Salou va ser realitat vint-i-dos anys més tard de la data augurada per Torrell i Prous, però altres de les seves sarcàstiques ficcions continuen sorprenentment d’actualitat cent anys després de ser escrites.
Ni el 1973 ni el 2023 s’han acomplert les prediccions sobre una futura xarxa ferroviària que ara anomenaríem intermodal. Els termes en què la plantejaven són morbosament anàlegs als projectes i discussions sobre mobilitat que encara s’arrosseguen avui en dia: «Amb sa creixença, ha hagut de correspondre a les seves necessitats, com totes les metròpolis del món, establint els serveis de comunicació ràpida i directa, essent-ne també exemple l’enllaç de diferents ferrocarrils elèctrics secundaris, amb les principals línies internacionals i amb la gran Aerostació, quins serveis de dirigibles i aeroplans de diferents sistemes, ja fa anys no són mai interromputs».
Que Reus tindria un aeroport ho van encertar plenament, que estaria connectat amb la xarxa ferroviària i el tràfic aeri seria continu, no tant. O potser sí, però amb un retard de més de mig segle sobre els seus vaticinis.
Els terrenys de l’estació
Més insòlit encara resulta comprovar que el 1923 ja es reclamaven els terrenys adjacents a l’estació de trens del passeig Mata, aleshores propietat de la Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA), després de Renfe i ara d’Adif: «Ja hom, en arribar a aquesta ciutat per la gran via elèctrica internacional de doble línia, el cor se li obre, i en els seus ulls s’hi transparenta la satisfacció que sent, en traspassar la formosa i esvelta estació, de tonalitat clara, que, com una salutació al passatger que arriba, fa que resti meravellat en trobar-se enfront de la gran plaça que dóna al Passeig Mata, coberta de jardins, palmeres i sortidors, els quals terrenys l’antiga Companyia de M. Z. A. va tenir molts anys emmurallats i que tan mal efecte produïen ais que per primera vegada venien a Reus; gràcies que a precs de l’Ajuntament, un dia la Companyia va atendre els desitjos del poble, fent donació a la ciutat d’aquell espaiosíssim camp d’herbotes, convertit avui en una nota urbana de bon gust i que tan grata impressió dóna als que ens visiten».
Val a dir que, si bé els terrenys no són exactament els mateixos sobre els quals es discuteix actualment, la qüestió de fons és idèntica.
Els autors del fullet deixen clar que tres de les grans mancances de la ciutat als anys vint eren no disposar d’un gran mercat en lloc de les arcaiques parades i tendals que es plantaven enmig de la plaça del Mercadal; l’absència d’una Casa de Correus digna del seu nom; i la permanència dels vells quarters de cavalleria en una plaça que el Reus del futur havia de destinar a «l’esbarjo alegre i sanitós, en mig d’arbredes, jardins, llacs, cascades, museus...».
Curiosament, els tres primers grans equipaments públics impulsats pel franquisme durant la postguerra van ser el Mercat Central, l’edifici de Correus i l’anomenada Avenida de los Mártires en l’antiga plaça dels Quarters –avui de la Llibertat–, que gairebé incloïa tot allò que somiaven els redactors de la revista, a més del monòlit en homenatge als caiguts del bàndol guanyador de la guerra civil, és clar.
Reus 1973 també intuïa un futur de decadència per a la popular Bassa Nova com a lloc d’esbarjo. «Bassa nova, Bassa nova, qui t’ha vist i ara et veu», deia un poema inserit al segon número, signat per M. Cervelló Amill, que s’autoqualificava de poeta avant-guardista. «Bassa nova, Bassa nova, temps de gresca i cacauets, de minyones i rosquilles, ja no tornareu mai més...». Avui en dia, la recuperació de la Bassa Nova és l’assignatura pendent del reformat passeig de la Boca de la Mina.
Altres visions més provocadores de Salvador Torrell i Josep Maria Prous han resultat també més fallides, com que el Reus de finals del segle XX formaria part d’una Catalunya independent que signaria tractats comercials amb la veïna Espanya. Però on el futur immediat els va resultar més advers va ser sobre la continuïtat de la mateixa revista, que només va publicar dos números abans de desaparèixer per sempre més.