La patrona de la ciutat torna a la Prioral un any més com a segment de la presència col·lectiva dels reusencs i les seves necessitats socials i transcendentals sempre tornadisses. La festa Major de Misericòrdia apareix com una altra manera d’entendre la consciència mundanal del temps reusenc segons una òptica més actual, un altre punt de vista diferent del ponderat Sant Pere, potser menys solemne i de caràcter força més popular, amb un domàs laic escollit pel poble; la patrona pren més la funció de punt d’unió ciutadà que no pas centre religiós per la festa, que es motiva en la dansa i identitat i que pren força durant la segona meitat del segle passat.
Es tracta, doncs, d’una festa nova, que s’està constituint constantment, i que es mostra del fet que la tradició es construeix i ens parla del territori, de la seva història i del seu passat, però també del present. En aquest context, 425 anys després de l’advocació mariana que s’aparegué davant la pastoreta Isabel Besora, l’Albert Bermúdez va presentar un espectacle etnocoreogràfic que reviu la llegenda que ha donat aquesta segona festa major a la ciutat i porta des del 2017, donant vida a la salvació de la vila que venç la malaltia de la mà de l’Orfeó Reusenc sense oblidar la necessitat imperiosa d’humanitzar un relat que presenta la freda empremta del temps.
‘Misericòrdia: de Reus al cel’ són 50 minuts d’emoció i moviment, però també simbolisme
Els que vam assistir ahir al vespre a la funció de «Misericòrdia: de Reus al cel», no només vàrem poder gaudir durant gairebé 50 minuts d’emoció pura i moviment, sinó que el simbolisme arcaic i fins i tot castís de la llegenda divina es va desproveir de la matèria, amagant-ne les propietats essencials sota un vel carnal amb cada detall, expressió i moviment curat perfectament per vagar entre al·legories. I és que oh! Com li agrada a l’art ser simbòlic!
Bermúdez va crear aquell 2017, un triomf en el sentit romà de la paraula de la dansa tradicional que sembla prometre mantenir-se dins el programa de festa major. Com una bomba sensorial, la peça no ocupa de diàlegs per transmetre l’emocionalitat i cruesa de l’epopeia; és a partir dels moviments lliures dels balladors que aconsegueix traduir els episodis que determinaran la devoció popular envers el miracle de la ciutat i les batzegades d’un entretemps pioc.
Acompanyats per un espai sonor majestuós creat amb manya per Albert Galcerà i format amb melodies del s.XVI adaptades als oients moderns, els dansaires es mouen per una espectacular posada en escena, fent que els carreus de la prioral vibrin amb el retorn del ressò d’aquell miracle que rescata la vila l’any 1592 entre riures, suors, plors, tendresa i, sobretot, amor.
Aquest muntatge original no només advoca per l’exaltació de la identitat reusenca, sinó que aporta, amb manya apoteòsica, i tenint en compte les especialitats més importants de l’entitat, una lírica celestial que aconsegueix vincular el món terrenal amb la suspensió divina; els àngels jeràrquics observen, juntament amb sant Pere entronat des de l’absis del patró, una oda a la seva vila protegida.
Societat civil i cultura popular no poden explicar-se l’una sense l’altra i entendre que com veiem les nostres tradicions i el nostre passat és un reflex de com ens veiem i ens entenem a nosaltres mateixos ha passat a ser un acte essencial revolucionari. De nosaltres depèn adonar-nos que, entre danses, mites, llegendes i tradicions, tenim l’eternitat al nostre davant.