Hi ha concerts que es viuen. Que no són només una successió de cançons, sinó una gresca col·lectiva, una fortuïtat on el públic i els músics es fonen en una única marea de veus, ritmes i dansa. Això és exactament el que va passar divendres a Lo Submarino de Reus sota l’ordenança del Pony Pisador.
Els músics barcelonins van pujar a l’escenari com qui entra en una taverna plena d’amics de tota la vida. Amb la seva energia desbordant i el seu sentit de l’humor característic, van obrir el concert amb una de les seves melodies irresistibles que fan que, abans que te n’adonis, ja saltis al ritme del compàs.
Amb el seu estil inconfusible –una barreja de folk celta, havaneres pirates, yodel i diversos ritmes d’arreu–, van convertir la sala en un ball incessant. Però no era només la música el que va pescar la complicitat dels assistents; era l’actitud. La seva manera d’encomanar energia, de fer sentir el públic part d’alguna cosa especial i sense sentit que esborrava les preocupacions de més enllà.
A mesura que avançava el concert, la connexió entre la banda i el públic es feia més i més intensa. No hi havia distància entre l’escenari i la pista: El Pony Pisador no toca per a un públic, toca amb el públic. Entre cançó i cançó, les bromes volaven, els comentaris arrencaven riallades i, en més d’una ocasió, les mateixes persones de la sala acabaven sent protagonistes d’alguna història improvisada a mig concert.
Les fronteres s’esvaeixen: El Pony Pisador no toca per a un públic, toca amb el públic
Amb cada nova peça, la festa es feia més gran. No van faltar els seus temes més emblemàtics, aquells que el públic també va poder corejar com si fossin himnes, ni tampoc les peces més sorprenents, aquelles on juguen amb harmonies impossibles a cappella, sinó que, amb només unes poques indicacions i molta empenta, van aconseguir que tota la sala es convertís en un mar de braços, girs i salts perfectament descoordinats, però absolutament festius en més d’una ocasió, una coreografia col·laborativa que, tot i l’espai limitat, feia partícip a tots els presents d’una manera o una altra. No importava si sabies ballar o no, l’important era deixar-se anar i formar part de l’espectacle.
Però si una cosa caracteritza els concerts d’El Pony Pisador és la seva proximitat. A diferència d’altres artistes, ells no necessiten artificis per connectar amb la gent. No hi ha posats ni discursos grandiloqüents, només un grup de músics que es diverteixen tant com el públic i que aconsegueixen que cada concert sigui una trobada única. I aquesta naturalitat, aquesta autenticitat, és el que fa que ningú vulgui marxar quan arriba la darrera cançó.
No es tracta només de la música, ni molt menys del ball: el tresor dels seus concerts és la sensació de comunitat, de formar part d’un moment irrepetible.
Amb el cor encara dansant i les galtes vermelles de la calor del moviment, Reus va acomiadar El Pony Pisador, amb l’esperança que tornin aviat a fer-nos navegar, ballar i somriure una vegada més, o que ens desvetllin el propòsit original dels xiulets d’ocellets a l’aigua, que amb la naturalitat i eufòria del moment varen quedar oblidats.
