Pep Escoda treballa com a fotògraf professional des de l’any 1990, i s’especialitza en fotografia d’interiorisme, retrat i arquitectura.
Segons Photographic Social Vision, ha guanyat vint premis de fotografia Nacional Lux en diverses categories, i ha publicat les seves imatges en més de 140 llibres d’editorials de la categoria de Taschen, Daab, TENEUES o Harper Design New York, i de revistes i magazines com Condo Living Miami, Espacios Mediterráneos o el Magazine de la Vanguardia.
Gràcies als seus seixanta-quatre anys, ha pogut presenciar el transcurs de sis dècades de festes de Santa Tecla. De fet, un dels seus primers records es remunta a l’època de la seva joventut, a La Baixada de l’Àliga, un acte que avui dia continua sent un dels seus preferits. «Érem quatre gats», recorda, «era com un assaig i hi vaig anar perquè un amic també ho feia».
Així i tot, l’acte que li fa posar «la pell de gallina» és l’entrada del braç de Santa Tecla a la Catedral amb tot el seu seguici, els coets, les serpentines... Es tracta d’un esdeveniment que sempre li deixa un agradable regust de les experiències passades. A més, les viu com una «obertura de les festes» de l’any següent.
Gràcies a la gran quantitat de temps que ha passat a Tarragona, ha viscut Santa Tecla des de diversos punts de vista. Sobretot, ho ha fet a través del prisma de la joventut i de les revetlles, així com de la fotografia, gràcies a la seva professió. «La fotografia m’ha donat molta vida», explica, «m’ha permès veure les coses des d’una altra perspectiva, des de dins».
Per a ell, les festes realment comencen per Sant Roc, i continuen amb «la gran festa petita», manera com anomena Sant Magí, que descriu com una festivitat «molt més tranquil·la i amb menys gent».
Tanmateix, al·lega que quan s’apropa Santa Tecla, li vénen «ganes de què arribi, però alhora de què passi». Aclareix que això es deu al fet que les viu molt intensament, encara que «d’una manera diferent de quant era jove».
Indica que ja fa uns quants anys, inclús des d’abans de la pandèmia, que ha deixat d’anar a les revetlles, ja que els seus hàbits han canviat: «me’n vaig a dormir abans i m’aixeco aviat.» «És l’edat», afegeix amb un somriure als llavis, mentre assegura que «miro la festa d’una altra manera».
Pel que fa a com s’imagina les festes d’enguany, considera que passarà el mateix que aquestes passades festes de Sant Magí: «sempre segueixo les processons i tot el que sigui antropologia religiosa, i per Sant Magí hi va haver una gentada», exposa. I adverteix: «gairebé no et podies moure amb la càmera».
Considera que la raó en aquest canvi tan notable en l’afluència no es deu únicament als efectes del desconfinament, sinó també als canvis en la programació d’actes al llarg de tots aquests anys. Concretament, destaca l’afegitó de més balls tradicionals. De fet, enguany espera «molt de ball».
Assenyala que l’increment en l’assistència és una evidència de l’èxit d’aquestes festes. Així i tot, no sembla preocupat pels típics efectes de l’acumulació de persones als esdeveniments: «mentre hi hagi civisme, la gent no ens ha de preocupar», manifesta un dels fotògrafs més reconegut del panorama tarragoní.
La plaça dels Sedassos
Pep Escoda va residir temporalment a la plaça dels Sedassos, concretament al segon pis del número 9. Tal com ell mateix afirma, es tracta d’una «plaça emblemàtica». Al capdavall, es tracta d’un dels llocs on més gent es para, sigui ja per «mirar la pintura o l’estructura de la plaça en si».
Recorda molt bé que allà era on es feien –i actualment també es fan, gràcies a la finalització de les obres–, els balls de gralla, i argüeix que, si no li falla la memòria: «els primers concerts-vermuts» amb aquest instrument es van fer allí.
Per a ell, l’aspecte més característic i memorable de la plaça és l’aldarull constant, el bullici, la vida. «Vaig passar de viure d’un lloc molt tranquil a un altre on hi havia molt de moviment», comenta.
No obstant això, apunta que ell no entén el soroll com una qüestió necessàriament negativa, i que, de fet, ha passat «moments molt bonics» en aquesta ubicació.