Ucraïna i l’adhesió a la Unió Europea. La guerra i les reflexions de fons pendents

Ucraïna ha activat el procés per l’adhesió enviant la carta demanant-la. Ho ha confirmat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, passant als vint-i-set governs la responsabilitat de dir que no. El Parlament Europeu també ho demana. Demana almenys concedir als ciutadans d’Ucraïna l’estatut de país candidat.

Però la Unió Europea vol créixer de veritat cap a l’est? L’ampliació de l’any 2004 té encara el seu balanç pendent en l’àmbit econòmic, però amb dos governs amb expedients oberts per infraccions als drets fonamentals és molt difícil considerar-la un èxit.

Amb dos governs amb expedients oberts, és molt difícil considerar un èxit l’ampliació europea de l’any 2004

La guerra necessita una resposta de la Unió Europea, però parlar de l’adhesió no és evident que sigui la millor resposta contra les bombes. I això que avui és molt difícil definir posicions. Hem passat de la guerra del Donbass a la guerra d’Ucraïna sense temps de mirar-nos bé els mapes. Del debat sobre el possible ingrés d’Ucraïna a l’OTAN al debat de l’adhesió a la UE.

Vivim les explosions des de les redaccions i parlem de la guerra entrevistant refugiats amb nens i una o dues maletes mentre posem banderes cada dia més grans per tot arreu i ens vestim amb els colors dels qui la poden perdre, incapaços de posar sobre la taula de les negociacions els problemes la solució dels quals permetria acabar-la.

Cal garantir una zona neutral entre el territori rus i el de la Unió Europea sota protecció de l’Aliança Atlàntica? És una qüestió de fons que no és honest resoldre utilitzant principis com el del fet que no es pot renunciar a mantenir obertes les portes perquè qui vulgui pugui demanar-ne l’accés.

El president francès, Emmanuel Macron, va començar el debat proposant de tornar a la Conferència de Hèlsinki. O a alguna cosa així, alguna cosa similar acceptant d’amagat que en l’argument de Rússia hi havia alguna cosa que calia escoltar.

Potser sí que la guerra demostra que els països de l’est tenien raó quan demanaven mà dura contra Vladímir Putin 

Però ningú va voler-s’hi agafar i l’actuació de Putin i els seus tancs l’ha fet quasi impossible sense sang. I aquí comença el drama. El dels ciutadans ucraïnesos i el dels ciutadans europeus que veiem inservible tot el nostre entrellat de governs que es pensaven potents per l’amistat amb el gran rus de l’est.

Els tancs, les bombes i els uniformes militars són l’expressió d’un boig que vol provocar al món, però també del fracàs d’un sistema civil i democràtic, el sistema europeu que amb les tensions internes no ha pogut crear una diplomàcia col·lectiva adequada al moment i a l’espai geogràfic.

Potser sí que la guerra demostra que els països de l’est, els de l’ampliació de l’any 2004, tenien la raó quan demanaven mà dura contra Putin en qualsevol moment. O pot ser no. Pot ser la seva tossudesa i l’odi sistemàtic contra l’eix que formaven els governs de Berlín i París han anat fent més fràgil la Unió fins a incapacitar la seva acció.

Aquest cop sí que s’ha activat el visat humanitari que no es va voler per als qui també fugien de les bombes a Síria

El cert és que avui estem aquí. Fent l’únic que ara es pot i s’ha de fer amb urgència. Acollint refugiats sense por. Activant, aquest cop sí, el que no es va voler activar per als qui també fugien de les bombes a Síria, un visat humanitari.
La resta cal agafar-ho amb temps, especialment si es tracta d’ampliar el grup dels vint-i-set països perquè obligatòriament aquesta ampliació força un canvi de normes.

Val més que utilitzem el temps per començar a parlar de què volem quan es tracta d’indústria militar i de defensa. I que la reflexió sigui profunda per evitar que el negoci d’unes quantes empreses que avui poden potser resoldre aquesta guerra ens acabi portant sense remei a fer-ne moltes més.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.