EEls mitjans de comunicació tenen l’objectiu d’informar-nos de forma transparent i àgil. Massa sovint, però, s’entesten conscientment en tot el contrari. En aquesta tessitura, les xarxes socials s’han autoirrogat més competéncies del que pertoca. El motiu rau en una recerca competitiva malaltissa
envers altres cadenes, emisores o periòdics. Només prima
el share i generar més clics, likes o com se’n digui.
El sistema és emprar titulars ambigus, fins tot enganyosos. Una tècnica grollera que frega/contravé el codi deontològic del periodisme. En concret en allò que ve referit a informar de manera transparent i acurada. El professional abandona sovint aquest criteri per prioritzar el «tot per l’audiència». Un pur negoci mercantilista. Es pretén assolir el repte al preu que sigui. La curiositat mata el periodisme. No es té cap mena d’escrúpol: portades falses, anuncis publicitaris a tort i a dret (abans d’ampliar qualsevol notícia en mitjans digitals), talls o interrupcions descarades d’informatius audiovisuals (que estan prohibits legalment), presentadors que es deixen «comprar» per a escenificar el rol d’home o dona/anunci. Una autèntica vergonya!
Només prima el share i generar més clics i likes. El sistema és emprar titulars ambigus i enganyosos. Una tècnica grollera que frega el codi deontològic
Sovint, l’esquer és un titular cridaner. Amb un cert polsim de misteri. Així ens activen prou el cuquet de la curiositat per clicar l’enllaç i accedir a la notícia. La intenció no és tant informar del contingut de la notícia. Ho és que aquesta generi com més visites millor.
La notícia és el mitjà, que no la finalitat: la generació del
màxim de clics. Convertits en visites ajudaran a millorar el posicionament del web, incrementant els ingressos per
publicitat.
D’aquesta mala pràctica, se’n diu clickbait: un neologisme anglès, format pels mots click (de clicar) i bait (esquer). En català, del clickbait en podem dir pescaclics, paraula que ja tenim al diccionari.
Òbviament un bon titular ha de tenir ganxo, no renunciant a informar. Combinant aquesta praxi amb la sobreinformació s’obté la via de la desinformació o de la intoxicació. Per tant, no anem bé. Promoure això és atacar el dret fonamental a la informació, vinculat fortament al de llibertat d’expressió. Essent així, la curiositat no mata el gat sinó la rigorositat exigible als mitjans. Cap on mira, doncs, l’actual ministre de cultural, Ernest Urtasun? M’ho vol dir, si us plau?
