Després de les eleccions del 23J, l’aritmètica electoral ha fet que la clau per a la investidura del Govern de l’Estat la tinguin els partits nacionalistes i independentistes i, per a més inri, el president Puigdemont: l’home titllat de «profugo», «fugado», «golpista»..., pels mateixos que ara li demanen el seu suport. És el que té la democràcia.
En aquest context, ens trobem que bona part de la ciutadania espanyola considera qualsevol nacionalisme com quelcom poc democràtic, anacrònic, irracional, localista, tancat..., que només porta desgràcies, i que els nacionalistes són sempre els «altres». Per ells, el nacionalisme espanyol no existeix, en diuen «patriotisme constitucional», una cosa antagònica als pèrfids nacionalismes «perifèrics». Com a molt, accepten que a la Dictadura hi havia un nacionalisme espanyol, però que amb la democràcia va desaparèixer d’un dia per l’altre.
Es dona la paradoxa, que sent Espanya un Estat que defensa, per damunt de tot, que és una nació (l’única), negui que aquesta vagi acompanyada del seu corresponent nacionalisme. En canvi, s’accepta l’existència dels nacionalismes francès, alemany o americà.
Resulta també contradictori que un estat que fa servir l’adjectiu «nacional» en gairebé totes les institucions i entitats d’àmbit estatal: Audiència Nacional, Policia Nacional, carreteres nacionals, «Red Nacional de Ferrocariles Españoles» (RENFE), Ràdio Nacional, Loteria Nacional, Paradors nacionals, seleccions nacionals, etc., negui tenir cap nacionalisme d’estat.
Considerar estat i nació com a sinònims és una confusió freqüent. L’estat és una organització política i administrativa que actua sobre una població i un territori, que pot incloure una o diverses nacions. En canvi, nació és un concepte històric i sociològic, com el conjunt de persones que comparteixen una sèrie d’elements comuns: història, llengua, tradicions, territori, cultura... i que se senten formant part d’una mateixa comunitat.
Bona part de la ciutadania espanyola considera qualsevol nacionalisme com quelcom poc democràtic, anacrònic, irracional, tancat
A Espanya s’ha adoptat el model francès d’estat nació, en lloc d’acceptar que inclou diverses nacions, com és el cas, per exemple, del Regne Unit, que assumeix estar compost per 4 nacions: Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord. Això fa que les reaccions, enfront d’un conflicte territorial, siguin diferents en ambdós casos. Per exemple, a la petició d’Escòcia d’independitzar-se, els ciutadans anglesos, tot i estar-hi en contra, van ser molt respectuosos amb la demanda de la nació escocesa i van entendre que es permetés un referèndum d’autodeterminació, tot i que pogués portar a la secessió d’Escòcia, ja que no trencava la seva nació: Anglaterra, que quedava intacta, només afectava l’estat: el Regne Unit.
En canvi, a Espanya, la no distinció entre estat i nació provoca, davant el procés sobiranista català, una crispada reacció dels nacionalistes espanyols, perquè si Catalunya s’independitza, consideren que se’ls ‘roba’ quelcom de la seva propietat. Que no és només l’Estat el que es veu afectat, sinó la seva nació la que es «trenca», i això no ho poden suportar.
És un nacionalisme, l’espanyol, hegemònic i transversal, que afecta tant a gent de dretes com d’esquerres
Aquests nacionalistes espanyols, sobretot els més reaccionaris, són els que, el 2017, aplaudien l’«a por ellos», les càrregues policials de l’1-O, la repressió judicial..., i els que, encara avui dia, repeteixen que el referèndum de l’1-O fou un cop d’estat, tot i que la sentència del procés no ho digui en cap moment. Són els mateixos que ara s’esquincen les vestidures perquè es fa servir el català, el gallec i l’euskera al Congrés. On, s’ha donat el cas de 33 diputats que han hagut d’abandonar la cambra, a correcuita, sembla ser, per evitar tenir un «atac d’urticària». És un nacionalisme, l’espanyol, hegemònic i transversal, que afecta tant a gent de dretes com d’esquerres, tot i que amb matisos. La seva obsessió és «la unidad de la patria», si cal per la força (Art.8 de la Constitució). Aquesta idea ve de lluny. Tot just fa 100 anys, el General Primo de Rivera va donar un cop d’estat, instaurant una dictadura. Una de les principals raons (segons ell) fou pel perill de trencament d’Espanya, davant l’auge dels nacionalismes perifèrics, en especial del català. De seguida es van prohibir la senyera, l’himne dels Segadors, l’ús públic del català, i es va suspendre la Mancomunitat, perquè li feia por que el regionalisme pogués «deshacer la gran obra de unidad nacional». Més mostres d’aquesta transversalitat «unitarista» les trobem, a la II República, en un polític de dretes, José Calvo Sotelo dient: «Antes roja que rota» i, en el socialista Juan Negrín, declarant preferir el triomf de Franco abans que la independència de Catalunya.
El somni del nacionalisme espanyol, de sempre, és que tota la ciutadania de l’Estat se sentí espanyola, per damunt de tot, si cal, per la força. Ja ho deia el ministre Wert: «Hay que españolizar a los niños catalanes». Perquè, per molt que parlin (amb la boca petita) d’una Espanya plural, rebutgen, de ple, que visquem en un estat plurinacional, multicultural i plurilingüe.