Un mocador comprat al mercat de Khan El Khalili ens cobria. Gest més psicològic que efectiu a 40 graus a l’ombra. La pedra per desxifrar el que veureu està al British Museum -va dir el guia a la rampa del temple de Hatchepsut, a Luxor. Ja dins, la Pedra Rosseta i l’espoli britànic van centrar la conversa.
Els francesos es van endur el zodíac de Dandara; única representació conservada del cel del segle I aC, està al Louvre, -va dir un discret anglès però amb fila d’anglès, sense pronunciar les r inicials i intervocàliques. De fet, va ser un francès, Jean-François Champollion, qui va desxifrar l’escriptura jeroglífica. L’armada britànica, però, va vèncer la napoleònica i la preuadíssima peça va canviar de mans en virtut del tractat d’Alexandria.
Fa dos cents anys que es va desxifrar l’escriptura jeroglífica. L’any passat es va tancar amb un clam dels egipcis. Els arqueòlegs, i en particular una, Monica Hanna, consideren que la pedra «és un símbol de la violència cultural» i volen que retorni al país del Nil. Creuen que l’ètica dels museus ha canviat, com les maneres de fer de fa dos segles. La petició no s’oblida del bust de la reina Nefertiti, ara al Museu Egipci de Berlín. Els egipcis reclamen allò que és seu.
Llavors, Tarragona tampoc era un món ideal. Més aviat pobres o molt pobres i assolats per epidèmies i calamitats. Però uns britànics, ves per on, van reforçar les muralles. Van fer la que encara avui es coneix com la Falsa Braga i els respectius baluards.
Però aquest esforç amistós tindria un preu. I abans ja ens havien espoliat salvatgement els francesos.
A menys d’una hora de Londres hi ha Sevenoaks, al comptat de Kent, i Chevening House. Una història de 800 anys, però la casa és gairebé íntegrament creació de set generacions de la família d’un almirall anglès, Sir Lord Stanhope.
El setè compte de la saga la va regalar a la nació amb la condició que fos utilitzada per caps de gabinet o descendents del Rei. Tradicionalment, és la residència del ministre d’Afers Exteriors. Espai atractiu i una de les cases de camp més nobles d’Anglaterra; 115 habitacions, llac propi, pistes de tennis i bosc.
Sir Lord Stanhope es va endur en vaixell 14-15 làpides de Tarragona el 1710, just tres anys abans de la fi de la guerra de Successió
Si feu una cerca no us serà difícil localitzar un article de la Kent Archaeological Society que parla de Tarragona, Chevening House, Sir Stanhope i un conjunt de làpides romanes. El signa el reverend Canon Scott Robertson i diu que al jardí a tocar del llac hi ha monuments romans antics que va portar al voltant de l’any 1708 el general Stanhope.
Van ser ‘donats’ per l’Ajuntament de Tarragona com a mostra de gratitud (el que dèiem de la Falsa Braga). Segueix dient que «un dels monuments porta una important inscripció que consta a l’Anthologia Vetenm Latinorum (Amsterdam, 1773)».
Subratlla que l’editor, Pieter Burman, no estava al corrent que la làpida la tingués Stanhope, ni que hagués arribat a Anglaterra. Burman, de fet, suposava -diu l’escrit- que encara era on havia estat vista al segle XVII per Andreas Schott, a Tarragona.
Aquesta làpida funerària, segons l’autor, Stanhope l’anomenà ‘monument de la facció blava’ (Factionis Venetae) per les primeres paraules de la inscripció que parlen «com d’un altar dedicat a (...) membre d’aquesta facció». Stanhope parla de les lluites que prevalien entre les faccions blava i verda del Circ. Conclou que la còpia perfecta feta per Schott i impresa a l’Anthologia és ara valuosíssima.
El britànic es va endur en vaixell les làpides funeràries de Tarraco el 1710, per ser exactes. Són 14 (15 segons les fons), de mides i pes considerables, just tres anys abans de la fi de la guerra de Successió. Hi ha ressenyes en un article de 18 planes de Manuel de Montoliu, escrit un any després del rescat al fons del mar de la Punta de la Mora del sarcòfag d’Hipòlit, on aquest rebat José Sánchez Real.
Montoliu sosté que el sarcòfag podria haver caigut d’una de les dues naus que Stanhope va carregar amb les restes romanes.
Un d’ells, el sarcòfag d’Hipòlit va anar a parar al fons del mar de la Punta de la Mora. Ara és a Tarragona. El de Fusc no va córrer la mateixa sort
Com va anar a parar al mar el sarcòfag, trobat el 1948, encara no ho sabem. Va ser un monstre enviat per Posidó que va desfermar la fúria del mar, o es va lliurar de l’espoli simplement pel seu gran pes? Era al mar des de molts segles enrere, o va ser obra d’uns extraterrestres, com m’apunta un sarcàstic arqueòleg amb barret de la Tarraco Imperial, mig en broma? Sigui com sigui, Hipòlit es va quedar a Tarraco, però un altre bon auriga com ell, Fusc, no va córrer la mateixa sort.
Ara, qui sap on para la seva làpida. Sembla que als jardins de Chevening House, no, segons els arqueòlegs que han seguit el rastre. Fins a Sevenoaks hi ha 1341 km. Corrents són unes 256 hores; uns 20 dies si parem a dormir. Potser la ‘corredora pel patrimoni’ s’ho fixa com a propera fita. Mentrestant, si no aconseguim que tornin de l’espoli, sempre podem encarregar un cartell per la restaurada sala del Sarcòfag d’Hipòlit, actualment tancada, on també es recomani visitar els jardins de Chevening House.
Per cert, la placa, a ser possible, que porti lletres ben incrustades, com les de la làpida funerària, que mai de sap quan Posidó pot desfermar la seva fúria. Els jardins només s’obren un cop l’any al públic. A la Tarraco imperial les podríem admirar tots els dies.
Com diu la placa de Fusc: Atura’t, vianant, llegeix amb calma, si vols recordar, si vols conèixer qui era aquest home (...) Preguem que reposis plàcidament. Ningú comparable a tu!» Per sempre més es parlarà de les teves lluites. En deu parlar qui li va comprar a Stanhope a casa amb els amics amb pastes a l’hora del té, o Whisky, qui ho sap!