En general els europeus occidentals coneixem més les teories i actuacions que afecten a l’imperialisme nord-americà, que no pas sobre l’imperialisme rus (la rossiyskaya). Sabem poc sobre l’Àsia Siberiana i Central i potser no tenim clar com Rússia se’n va apoderar. A la bibliografia en ciències socials hi ha molts llibres dedicats a l’imperialisme americà i pocs al rus. Ara amb la presidència de Vladimir Putin i les actuacions al Caucas, Síria, a alguns països africans, i més concretament a Ucraïna, han començat a proliferar assajos i tesis dedicades a aquest imperialisme.
Hi ha acadèmics i polítics que han considerat com a únic imperialisme el dels EUA. Una potència que estén el seu poder econòmic, financer i militar pel món per implantar les seves idees i mode de vida. Les accions realitzades pel règim de Putin sorgirien, en part, com a defensa de l’imperialisme occidental dels EUA i de la OTAN. No és estrany que els moviments de Rússia en contra d’antics països de la seva òrbita s’iniciïn quan els seus governs mostren la voluntat d’entrar a l’Aliança Atlàntica. El mateix Javier Solana va declarar pel maig del 2022 que «va ser un error proposar a Ucraïna que entrés a l’OTAN», i que aquest va ser també el motiu de les accions contra Georgia l’any 2008.
Cert que l’imperialisme rus té connotacions diferents de l’americà, però es també una forma clara d’expansió d’un poder, una organització política i un mode de vida diferent de l’antagònic. El mateix Lenin considerava que Rússia, malgrat tenir un capital financer poc desenvolupat i una indústria dèbil, amb el poder militar i l’extensió del mateix «complementa i en part substitueix el monopoli del capital financer modern». Un imperialisme basat en l’autocràcia, el poder militar i l’extracció de rendes a partir d’apoderar-se del control de les matèries primeres d’altres nacions.
Es sol considerar que l’imperi rus s’inicia amb Pere I en expansionar-se en direcció al Mediterrani i el Bàltic. Contra turcs i tàrtars, el 1696 els russos arriben al mar d’Azov, i el 1721 el regne de Suècia perd Estònia, Letònia, Ingria, i part de la Carèlia. La nova capital s’estableix a Sant Petersburg per dominar el Bàltic. La conquesta de l’est s’anirà realitzant des del segle XVI, poc a poc. Primer cap el Volga i els Urals. Després, fins cada un dels grans rius que desemboquen a l’Àrtic. En direcció a l’est van establint un sistema de forts militars que es convertirien en ciutats. Les tribus indígenes i els kanats tàrtars no podran oposar massa resistència i seran integrats o aniquilats. En el segle XVIII pel sud es queden amb part de Ucraïna, per l’oest retallen Polònia. Començaran el segle XIX apoderant-se de Polònia, Finlàndia i la zona del mar Caspi. A mitjans segle hi ha
l’expansió i conquesta de l’Àsia Central. Samarcanda cau el 1867. Contra l’imperí Manchú, es queden amb la península de Kamtxatka on funden Vladivostock. I, amb les guerres contra el Japó es faran amb la illa de Sakhalín i part de les Kurils...
L’imperialisme rus té connotacions diferents de l’americà, però es també una forma clara d’expansió d’un poder, una organització política i un mode de vida diferent de l’antagònic
En el pla ideològic al segle XIX, el ministre Uvanov formula la doctrina basada en la conjunció de l’ortodòxia religiosa dirigida pel Santíssim Sínode Governant, l’autocràcia basada en el poder absolut del tsar, i el nacionalisme rus fonamentat en la llengua, alfabet i cultura eslava. Els grups eslavòfils s’imposaran als grups pro-occidentals i preconitzaran la russificació de les ètnies no eslaves, el predomini de la religió ortodoxa, l’antisemitisme, el control de les publicacions i de les universitats, l’absolutisme tsarista... Endemés hi havia grups que defensaven la unió de tots els pobles eslaus i cristians ortodoxes en un sol estat sota el poder del tsar.
Algunes d’aquestes idees es mantindran en els anys soviètics, substituint la religió per la ideologia comunista i el poder absolutista del tsar pel del secretari general del partit. S’hi afegirà una gran animadversió pel món occidental i el liberalisme democràtic. Amb modificacions, moltes de les idees anteriors tornaran a sorgir amb la dissolució de la URSS. Alexandre Putin ha seguit aquestes idees reformulades per persones com T. Sergeytev, I. Ilyn (admirador de Hitler) o A. Dugin. Aquest darrer defensa un estat fort i sòlid, la supremacia de la pàtria russa, un família tradicional, el pes de l’església ortodoxa, uns medis de comunicació patriotes... Nega que Ucraïna sigui una nació diferent i considera que els drets humans no tenen perquè ser universals.
Les critiques al món occidental han estat fins i tot proclamades per molts altres personatges, com el mateix premi Nobel Solzhenitsy que en un discurs a Harvard blasmava la manca de coratge i debilitat d’occident, la mediocritat moral, l’excés de llibertats, la recerca del benestar material i l’oblit de l’espiritual.
Putin i el seu cercle recullen aquestes idees i les casen amb les de que Rússia va guanyar la II Guerra Mundial contra el nazisme i és una superpotència nuclear mundial que ha estat humiliada. Consideren que la dissidència ha se ser anul·lada, han de recolzar els governs autocràtics i dictatorials, i ser enemics dels estats contraris als interessos russos.
La desgràcia actual és que bona part de les anteriors idees les comparteix també el president dels Estats Units. Es pot canviar la geopolítica mundial a favor dels dos imperis i en contra de les nacions que han cregut en la globalització i la democràcia
