Fa anys, molts anys ja, vivíem amb un cert optimisme en el que es va nomenar ‘estat del benestar’, creat per una política que buscava el consens social. La meva generació va disfrutar la realitat de la frase «estudia, treballa i estalvia que així faràs casa». Ara hem fet una mutació del benestar a un mal viure bastant general. Se senten veus demanant augmentar les partides pressupostàries dedicades a les armes. Pot tenir explicació, però cal fer front als problemes socials interns si volem construir l’Europa forta que necessitem.
Avui son moltes les persones que tot i tenir feina no poden accedir amb els seus sous a un habitatge digne. El salari mig anual està als voltants dels 25.000€, però el dels joves, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, és d’uns 18.000€. És evident la dificultat per llogar o comprar un lloc per viure. Vaig llegir al Diari que cada dia hi ha un desnonament programat de famílies que no poden pagar el lloguer del pis on viuen, que això passa a tot arreu i en especial a Madrid i Barcelona. També llegeixo que hi ha molts pisos buits i que augmenta l’oferta de pisos turístics perquè resulta més rentable per als seus propietaris.
L’altre problema de l’habitatge és l’ocupació il·legal, les connexions fraudulentes al servei elèctric, sovint mal fetes, que són causa d’accidents per sobrecàrrega de les xarxes i que fins i tot han arribat a provocar danys personals.
Tots coneixem gent que ha llogat un habitatge propi i maleeixen la decisió d‘haver-ho fet perquè els llogaters han deixat de pagar, llavors hauran de fer una despesa econòmica per reclamar el contracte pactat i al final del calvari legal es trobaran amb un espai mal tractat i que la seva reparació suposarà un altre cost afegit.
Quina sort vam tenir els que vam poder gaudir una feina que ens permetia accedir a un habitatge digne
La discussió està servida, les solucions proposades són diverses. Els moviments socials demanen que les administracions públiques posin mesures que garanteixin el dret a l’habitatge per a tothom.
El Dr. Sergio Nasarre Aznar, catedràtic de Dret Civil a la Universitat Rovira i Virgili i director de la Càtedra UNESCO d’habitatge comenta en un article recent al Diari que els arrendaments d’habitatge no segueixen les maneres de fer dels contractes en general: un contracte no té per què donar explicacions de amb qui s’ha de fer i no s’entén haver-ho d’explicar en el cas dels habitatges. No ens haurien de dir a qui hem de vendre o a qui hem de llogar el nostre pis. L’autor apunta el perill real que els governs acabin espoliant les propietats privades amb excuses diverses i es confirmi que la política estatal i la catalana van totes dues a la deriva.
Quina sort vam tenir els que vam poder gaudir una feina que ens permetia accedir a un habitatge digne, d’aquells anomenats ‘de protecció oficial’ amb unes condicions de pagament que es podien assumir fàcilment, a més podiem desgravar les despeses de la compra a la declaració d’hisenda i fins i tot podíem marxar de casa sense necessitat de fer un contracte de vigilància les 24 hores del dia per por a que t’ocupessin la teva casa.
Com hem malbaratat una bona manera de fer!