Tarragonins presidents de la Generalitat (i II)

Retalls tarragonins. Arquebisbes i canonges de Tarragona que van presidir la Generalitat

28 mayo 2023 19:25 | Actualizado a 29 mayo 2023 06:00
Josep-Lluís Carod-Rovira
Comparte en:

A l’article d’ahir parlàvem d’una història poc coneguda, com és l’existència d’alguns presidents de la Generalitat de Catalunya vinculats amb Tarragona. En uns casos perquè hi van néixer, hi van morir o bé hi van exercir càrrecs d’importància, com ara arquebisbes de la diòcesi primada, canonges de la seu, priors o pabordes. Tots ells, com pot veure’s, pertanyents a l’estament eclesiàstic, el de rang superior entre els diputats i consellers de la institució. Avui en completem la relació de presidents amb sis noms nous que cal afegir als sis a què ja ens referíem ahir.

$!Làpida de la sepultura del president i arquebisbe Fernández de Heredia, als peus de la porta principal de la catedral. foto: C-R

Gonzalo Fernández de Heredia Bardagí (1504-1506)

Nat cap al 1450 a Móra de Rubiols, en el si d’una família de la noblesa aragonesa, el 1478, durant uns mesos fou l’infermer de la seu tarragonina amb l’arquebisbe Pere d’Urrea, fins que accedí al bisbat de Sogorb i, el 8 de juny de 1479, al de Barcelona, mitjançant un procurador, Dídac d’Avellaneda, bisbe de Mallorca, ja que ell s’estava a Roma. A la capital catalana succeí Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, etapa en què s’introduí la Inquisició a Catalunya, amb Tomás de Torquemada com a inquisidor general, recordat per la seva crueltat en el tracte dispensat als detinguts. Fernández de Heredia també era beneficiat de la vila de Porreres, a Mallorca. El 22 de setembre de 1490, vigília de Santa Tecla, també a través d’un procurador, Pere Vinyes, passà al capdavant de la seu metropolitana de Tarragona, administrada, de fet, per Llorenç Pérez de Heredia, futur bisbe auxiliar seu, ja que, com tants prelats a l’època, el nou arquebisbe no residia a la seva diòcesi, sinó que continuava vivint a Roma, en qualitat d’ambaixador de la corona d’Aragó, exercint funcions diplomàtiques per al rei Ferran II, amb viatges sovintejats a Nàpols. Fou guardià de palau durant el conclave de 1492 en què s’escollí papa Alexandre VI, el qual el nomenà governador de Roma. El 1500, Fernández de Heredia deixà la ciutat santa per establir-se a la seva diòcesi el 21 de setembre i s’instal·là al monestir d’Escornalbou amb un acompanyament migrat, no sols per reduir les despeses de la seva estada i millorar la seva salut malmesa, sinó també per continuar en un capteniment de discreció i absència de notorietat, tan característics de la diplomàcia que ell practicava. El 22 d’abril de 1504, en substitució del canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes, escollit l’any abans i mort el primer de març, jurà el càrrec de president de la Generalitat que ostentà fins al 1506. Feu donació del magnífic tapís conegut com La bona vida a la seu tarragonina i manà construir la porta principal de la façana de la catedral, al peu de la qual és enterrat. La sepultura, coberta amb una planxa de bronze com les portes de la catedral, era obra del fonedor Dionís Vergonyós, i el 1930 va ser duta al Museu Diocesà, després de tants segles de fer-se malbé pel pas incessant dels visitants de la seu i va ser substituïda per una làpida de pedra de Santa Tecla. Els darrers temps s’havia retirat a La Selva del Camp i a Valls, on morí el 21 de novembre de 1511, el mateix any que la campana la Capona feia sonar el batall per primer cop.

$!Escut i bust de Ferran de Lloaces, a Oriola, on creà l’inicialment anomenat Col·legi del Patriarca, després dit de sant Domènec, segona universitat del País Valencià . foto: Wikidata

Lluís de Cardona i Enríquez (1524-1527)

Nascut el 1488, probablement al castell d’Arbeca, propietat de la família Cardona, era fill d’Aldonça Enríquez, senyora d’Elx i de Crevillent, i de Joan Ramon Folc, primer duc de Cardona. El seu germà Enric va ser bisbe de Barcelona i arquebisbe de Monreale (Sicília), l’altre germà, Antoni, virrei de Sardenya i la germana, Maria, abadessa de Pedralbes. Era nebot de l’arquebisbe de Tarragona i president de la Generalitat Pere Folc de Cardona i va ser també abat de Santa Maria de Solsona. El 1529 fou nomenat, definitivament, bisbe de Barcelona després d’enfrontaments entre el rei Carles V i el papa Climent VII que hi preferia l’italià Silvio Passarino. Fou conseller reial i, breument, arquebisbe de Tarragona (1531-1532), càrrec on succeí el seu oncle Pere de Cardona i al qual accedí per procuració el 22 d’abril, tot i que l’entrada a la ciutat no la feu fins al 12 de maig.

Aconseguí la secularització de la seu tarragonina ja que, fins llavors, era de canonges regulars de l’ordre de sant Agustí. Escollit diputat eclesiàstic, va prendre possessió de la presidència de la Generalitat el 20 d’agost de 1524 i hi fou fins al 1527, etapa en què hagué de combatre la monarquia francesa que fustigava el nord del país. Relacionat amb l’humanista Martí Ivarra i el nucli erasmista de Barcelona, va rebre elogis de l’humanista Lucio Marineo Siculo, capellà de Ferran el Catòlic. Va morir a Tarragona el 12 de novembre de 1532 i és enterrat a la catedral tarragonina, on comparteix sepultura amb altres membres destacats de la família.

$!Escuts d’armes dels Cardona, a l’esquerra, i els Copons, a la dreta, famílies de notable poder polític i eclesiàstic que donaren presidents de la Generalitat, arquebisbes i canonges de Tarragona. foto: Viquipèdia

Francesc de Solsona (1527-1530)

Es desconeix la data i lloc de naixement i defunció del clergue Francesc de Solsona, canonge de Lleida, de Barcelona i també de Tarragona, fill de Joan de Solsona, donzell de Barcelona, que tenia l’Esperó d’Or concedit per l’emperador Carles V. Sent canonge a la capital catalana va exercir de procurador del bisbe de Barcelona, Joan de Cardona. Va accedir a la presidència de la Generalitat el 22 de juliol, dia de santa Magdalena, data tradicional de renovació de càrrecs a la institució. El seu mandat es va veure esquitxat per nombrosos casos de corrupció entre els oficials de la Generalitat responsables de la recaptació de contribucions i, com ja era força habitual, pels enfrontaments entre la Generalitat i els funcionaris de la Inquisició a Catalunya. Acabant el seu mandat, la pesta que assolava Catalunya n’obligà els diputats a abandonar Barcelona i traslladar-se, de manera provisional, a Manresa.

Onofre de Copons i de Vilafranca (1551-1552)

Era fill de Berenguer de Copons, senyor de Copons i de Llor, i de Lluïsa de Vilafranca, filla dels senyors del castell de Montblanc, i nebot d’Hug de Copons, cavaller de l’orde de Sant Joan, defensor de l’illa de Rodes durant l’atac de 1552. Un altre oncle seu era l’inquisidor del Principat de Catalunya Lluís de Copons. Canonge de la seu primada durant molts anys (1515-1552) i procurador de l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona, va ser escollit president de la Generalitat el 1551, però s’estigué poc temps en el càrrec ja que morí, prematurament, el 9 de febrer de 1552. Gràcies a una disposició seva, en què ordenava la realització d’un fogatge general, es coneix el nombre d’habitants de Catalunya a mitjan segle XVI: 75.384 focs o llars habitades i uns 280.000 habitants, uns disset mil dels quals eren eclesiàstics.

$!La Creu de Sant Jordi, símbol de la Generalitat, damunt la porta d’accés a la Casa del General pel carrer d’en Riudecols. En dirigí les obres el futur president Rafael d’Oms, canonge i ardiaca major de Tarragona. foto: C-R

Ferran de Lloaces i Peres (1559-1560)

Fill del metge Roderic de Lloaces i d’Isabel Peres, va néixer el 1497 a Oriola (Baix Segura) i es doctorà en dret civil i en dret canònic, amb estudis a les universitats de París, Pavia i Bolonya. S’oposà al moviment popular de les germanies i fou ambaixador de l’emperador, fiscal del Sant Ofici a València i inquisidor del Tribunal de Barcelona, ciutat on feu amistat amb Francesc de Borja, llavors virrei de Catalunya. Havent restat vidu sense successió, el 1542 va ser nomenat bisbe d’Elna (Rosselló), però com que era seglar, el dia abans d’accedir a la mitra nord-catalana va rebre de cop totes les ordres preceptives. L’any següent esdevingué bisbe de Lleida, on va estar-se deu anys, assistí al concili de Trento i al final dels quals passà a dirigir la diòcesi de Tortosa on va fer costat a la iniciativa dels dominics per a la fundació dels Reials Col·legis, però s’oposà a l’obra de la catedral nova, actitud que li valgué retrets de Cristòfol Despuig. Assumí el càrrec d’arquebisbe de Tarragona durant set anys (1560-1567), des d’on passà vuits mesos a València com a nou arquebisbe, fins a la seva mort en aquesta ciutat el 29 de febrer de 1568. Abans, el 1566, havia estat nomenat patriarca d’Antioquia i, més endavant, cardenal in pectore. El 26 de novembre de 1559 va ser elegit president de la Generalitat, institució on substituí el titular Pere Àngel Ferrer, abat de Sant Cugat del Vallès, mort una setmana abans. A Oriola fundà el prestigiós Col·legi de Sant Domènec, on fou enterrat, i la seva biblioteca que, en l’actualitat, duu el seu nom i va ser el principal defensor de la creació de la diòcesi d’Oriola nascuda, oficialment, per butlla del papa Pius IV el 14 de juliol de 1564. Fins al segle XVIII el català va mantenir-s’hi com a llengua popular i dels arxius.

Rafael d’Oms (1581-1584)

Fill de Miquel d’Oms, ciutadà honrat de Barcelona, hi va néixer el 1543. Va ser canonge i ardiaca major de Tarragona, amb poder d’exercir jurisdicció, a la diòcesi, en nom del bisbe. El març de 1578 va rebre l’encàrrec de la Generalitat de dirigir les obres de construcció de la Casa del General a Tarragona i poc després fou diputat local per Tarragona, abans que el càrrec fos vedat als membres de l’estament eclesiàstic. Elegit president de la Generalitat el 1581, promogué una campanya contra el deute i contra el frau, davant el descontrol dels ingressos territorials, i s’enfrontà a l’escandalós absentisme laboral dels funcionaris barcelonins de la institució, tot regulant-ne horaris, condicions de treball i procediments d’actuació de totes les delegacions territorials de la Generalitat. Acabat el trienni de la seva presidència, va ser síndic del Capítol tarragoní a les corts de Montsó, el 1585. Morí a Barcelona, el 1599.

$!El genovès Girolamo d’Oria, nebot d’Andrea d’Oria, arquebisbe de Tarragona durant 25 anys, on mai no posà els peus, va ser escollit dos cops president de la Generalitat, però mai no en jurà el càrrec. foto: Geneanet

Girolamo d’Oria, el president que no volia ser-ho

El cas més singular és el del cardenal Girolamo d’Oria, nebot del famós almirall genovès Andrea d’Oria. Nomenat arquebisbe de Tarragona el 1533 i fins al 1558, mai no va posar els peus a Tarragona. El 1539 no va prendre possessió del lloc de diputat eclesiàstic que el convertia en president de la Generalitat i el mateix va ocórrer el 1557, quan, novament, renuncià a jurar el càrrec i, doncs, a presidir la institució catalana. La seva condició d’estranger generà molts problemes a Catalunya, tant quan el posaren al capdavant de la diòcesi d’Elna, com de la seu primada. Cas d’haver acceptat, haurien estat tretze i no dotze els presidents vinculats a Tarragona del total de 132 que han ostentat el càrrec fins als nostres dies.

Comentarios
Multimedia Diari