Les piles o millor dit les bateries elèctriques són, a criteri dels entesos, un dels productes industrials que en els propers anys necessiten incrementar més la seva producció. Diversos factors ho expliquen. Principalment el desenvolupament dels vehicles elèctrics, l’increment dels quals ja estem veient dia a dia i que està destinat a expandir-se en els propers anys per la necessitat de descarbonatar la mobilitat privada com a estratègia de contenció de l’escalfament global. Per altra banda, el creixent ús d’aparells elèctrics i electrònics recarregables i autònoms (wireless), d’aspiradores a robots de neteja, de tablets a ipads, també genera una demanda creixent. Finalment, es preveu la multiplicació de punts d’acumulació d’energia per a emmagatzemar l’electricitat produïda en generadors de producció no constant (eòlics, solars i altres). Aquests punts es mouran en una escala que s’estendrà des de modestes instal·lacions domèstiques fins a colossals complexos d’acumuladors que serveixin una ciutat o gran planta industrial (Elon Musk hi va al darrere), passant per instal·lacions mitjanes en centres de consums entremitjos, des d’una casa de veïns a un taller mecànic, per exemple.
L’alta demanda prevista activa els recursos destinats a satisfer-la. Són creixents els esforços per a l’obtenció de millors bateries, amb més capacitat, durada i preu, i, naturalment, cal potenciar les fàbriques de bateries que responguin una demanda tan previsiblement enorme. Afortunadament, Espanya està ben situada per situar-se en posicions prominents en aquest sector tan prometedor. Per una banda, disposa de riques reserves de liti mineral a Extremadura, que és un material idoni per a la fabricació de les noves bateries d’altes prestacions. Amés, ja està decidida la construcció d’una gran planta productora de bateries encaminada no només a satisfer la demanda pròpia, sinó també l’exterior.
Cal saber que el liti «de roca», el que s’extreu de determinades roques plutòniques abundants a Extremadura, és més apropiat per a construir bateries que el liti obtingut a partir de salmorres, el mètode més senzill i comú d’obtenir-lo. El problema d’aquest liti mineral és que exigeix costoses plantes industrials amb una força de treball qualificada que realitzi la delicada tasca de separar i estabilitzar de la roca estèril la valuosa mena. Aquesta activitat s’ha de realitzar prop de les àrees d’extracció, amb la qual cosa Extremadura té una opció immillorable per a acollir-la, gran notícia per a una regió amb tradicionals límits per al desenvolupament econòmic.
Un cop es disposa del liti ja tractat, la fabricació de bateries en canvi vol situar-se en àrees properes als grans centres de demanda. En aquest sentit, Catalunya es troba ben situada per a acollir aquesta fàbrica, a desgrat que aquesta té altres pretendents (Saragossa i València). La decisió de la multinacional Volkswagen, que ha anunciat la fabricació a la factoria Seat de Martorell del seu futur vehicle elèctric estrella, reforça molt més encara la candidatura catalana. Una cerimònia solemne al mes de març va rubricar la inversió ja decidida, amb la presència de les màximes autoritats de l’Estat i la incomprensible absència, per voluntat pròpia, de la principal institució de l’Estat a Catalunya, la Generalitat.
En el mateix acte, es va publicitar que un consorci format per Iberdrola i Volkswagen, amb el suport explícit del govern central, aixecarà una gran planta productora de bateries de darrera generació destinades, principalment, a alimentar els vehicles elèctrics de finals de la dècada. Pels motius indicats abans, aquesta factoria té moltes probabilitats d’ubicar-se a Barcelona. Es diu que a les ara buides instal·lacions de Nissan. Aquesta ubicació però, presenta algunes dificultats i s’estudien diverses alternatives. Per fortuna, una possible localització, i de les ben situades, és precisament a l’àrea de Tarragona.
No cal dir que es tractaria d’una extraordinària i fabulosa oportunitat per a casa nostra: pensem en una gran empresa, innovadora, d’alt valor afegit i per tant generadora de sinergies, amb una mà d’obra quantiosa i qualificada, etc. La factoria ajudaria a esbandir les sinistres previsions d’un futur tarragoní quasi distòpic a causa de la desaparició progressiva i quasi total de la petroquímica. La possibilitat d’esdevenir un centre de referència, actiu i dinàmic en lloc d’un «rust belt» tirant a sòrdid, desmoralitzat i ressentit es veuria notòriament refermat.
Està clar que les autoritats locals, més les institucions i els sectors econòmics i empresarials, han d’implicar-se de manera decidida en oferir als futurs inversors una opció creïble i seductora. Unes gestions complicades i que, en benefici dels resultats, millor que siguin discretes. Podem estar tranquils, doncs, els ciutadans, aquestes delicades negociacions són per ara tan, tan discretes que, de fet, ai! no consta ni que existeixin.
Magí Aloguín i Pallach: Professor. Llicenciat en Geografia i Història a la Facultat de Lletres de la UB a Tarragona. Professor d’institut des del 1983, ha exercit la docència a Reus, a Cambrils, a l’Institut Campclar de Tarragona, d’on va ser direc-tor, i a l’Institut Pons Icart. Va ser professor adjunt de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili.