El tripartit
Suma 68 escons, majoria absoluta. Com a fórmula de govern està descartada: no hi haurà un govern conjunt del PSC, Esquerra i els Comuns. Altra cosa seria un acord només per la investidura. És l’opció preferida de socialistes i Comuns, però Esquerra ara mateix no ho contempla. A dia d’avui, el seu missatge és clar: el país ens ha enviat a l’oposició; ens retirem i que s’entenguin els altres. Però queda molt i tot pot canviar.
El tripartit és l’opció preferida de socialistes i Comuns, però Esquerra ara mateix no ho contempla
Govern independentista
És el que reivindica Puigdemont: un govern encapçalat per ell i amb la suport d’Esquerra. Sumarien 56 diputats (59 si s’hi acabés afegint la CUP), més dels que pot exhibir avui en dia Salvador Illa. És la fórmula que ha utilitzat Pedro Sánchez per arribar a la Moncloa: governar sense haver guanyat les eleccions. Però té dos problemes: el primer, que hauria de voler Esquerra. El segon, i més important, que ni així sumen. Per tant, necessitaria l’abstenció del PSC. I tant uns com els altres ja han dit que ni parlar-ne.
La sociovergència
Si Esquerra manté la decisió de no intervenir, guanyaria pes com a sortida a l’atzucac: un gran acord entre Junts i el PSC. Tots dos sumen una majoria àmplia per governar (77 diputats) i, programa en mà, s’entendrien ràpid. El PSC a Catalunya no és un partit gaire d’esquerres. Però hi ha un element –important– que a dia d’avui ho impossibilita: Carles Puigdemont. El que a dia d’avui continua sent el principal referent de l’independentisme no pot dinamitar el seu llegat fent president Salvador Illa. Si aquesta fórmula pot tenir algun recorregut passa prèviament per la seva retirada.
Govern del PSC en solitari
O amb els Comuns, si s’escau. L’equació no varia, perquè aquí el moviment clau seria que els independentistes assumissin que la disputa constant dels darrers anys els ha portat a tocar fons i que han d’aturar ja la sagnia. Junts i Esquerra haurien d’acceptar la derrota electoral, fer front comú i negociar amb Salvador Illa un seguit de condicions (finançament, llengua, infraestructures) a canvi d’abstenir-se i facilitar la seva investidura, condicionant-li la legislatura des del Parlament. Una mica el que ja fan amb Pedro Sánchez a Madrid. A Catalunya, però, ara per ara no està sobre la taula.
Que Illa faci ‘un Collboni’
És a dir, que aconsegueixi una suma rocambolesca que li permeti governar per la banda espanyolista. Necessitaria els vots dels Comuns, dels 15 diputats del PP i com a mínim una abstenció de Vox. És una opció remota que, com a mínim en públic, ningú contempla. De fet, Illa va signar en campanya el compromís de no fer servir els vots de l’extrema dreta. Ara bé, a Barcelona tothom també ho negava, Jaume Collboni la va gestar contrarellotge en una tarda i ara és alcalde.
Si cap dels escenaris anteriors acaba fructificant, el resultat seran unes noves eleccions a l’octubre
La repetició electoral
La que públicament tothom rebutja i internament tothom contempla. Si cap dels escenaris anteriors acaba fructificant, el resultat seran unes noves eleccions a l’octubre. I molts dels moviments que veurem aquests dies ja van enfocats una mica cap aquí.
A qui més li pot interessar és a Puigdemont, que obtindria una bola extra abans de la seva anunciada retirada. Té uns mesos per exhibir proposta d’unitat amb Esquerra, intentar bloquejar així un moviment dels republicans cap a l’altre costat i, arribats al punt, polaritzar encara més una nova campanya per intentar guanyar-la aglutinant més vots independentistes.
En canvi, res fa pensar que els republicans en puguin treure res de bo: donarien una vida més a Puigdemont i el seu resultat difícilment seria millor que l’actual. Ara bé, tampoc hi ha la certesa que decantar-se cap a un costat o altre els deixi en millor situació que quedar-se quiets. Això sí, si a l’octubre tornen a les urnes, ja no serà amb Aragonès, sinó amb Junqueras. L’única victòria del president d’Esquerra dels últims mesos ha estat en una batalla interna.