‘Pinso mediàtic’ contra el pensament únic

Enriquir la nostra dieta mediàtica. Buscar reforçar les nostres conviccions exclusivament no ens ajuda. Gens. No ens deixa construir. Ens tanca i ens aïlla en una bombolla

19 agosto 2020 08:10 | Actualizado a 19 agosto 2020 08:27
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Aviat farà quatre anys, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar el VI Congrés de Periodistes, a Barcelona.

Moltes de les persones que hi vam prendre part en aquell moment ja feia temps que alertàvem, amb més o més intensitat, del consum exclusiu del «pinso mediàtic». És a dir, de l’hàbit d’alguns consumidors d’informació d’apostar per una dieta mediàtica només a base de «pinso».

Amb aquesta paraula es definia a totes aquelles persones que només busquen els mitjans de comunicació i/o les opinadores/dors que reforcen allò en què un creu i defensa.

Allò que ens valida les nostres conviccions i que, a curt termini, ens polaritza. Una situació extrema que ha impregnat alguns mitjans de comunicació i que regna en algunes de les xarxes socials.

He d’admetre que la paraula em va semblar desafortunada en un primer moment per totes les connotacions vinculades amb el món animal.

Com si les persones, ciutadans de societats democràtiques, amb formació i informació com mai havíem tingut fins ara, només fóssim capaços de consumir allò que ens llencen interessadament a través d’alguns mitjans i de les xarxes socials sense cap mena de voluntat ni de foment de la capacitat crítica.

Sense anàlisi, sigui perquè no tenim el temps, les ganes o la capacitat. Abandonant la dieta mediàtica rica i plural per la qual s’ha treballat intensament des del periodisme per a garantir una societat crítica, formada, responsable, i democràtica.

Com a periodista reivindico el dret a qüestionar-ho tot.

Per això, m’entristeix veure, com a usuària d’algunes xarxes socials, com va creixent el fenomen dels ciutadans que no volen escoltar. Potser perquè podria implicar que algú altre t’acabi convencent amb els seus arguments. Que et faci dubtar. Que et faci trontollar les conviccions. Que t’acabi convencent d’unes tesis de les quals ja d’antuvi, no en vols saber res. Que t’arrossegui al dubte i, per tant, al matís i t’obligui a deixar el territori del blanc o negre i del sí o no.

I si fruit d’aquesta escolta, d’aquesta anàlisi, dubtes en públic, contemporitzes o analitzes... ai las! Et convertiràs en blanc de les crítiques, et fregiran a les xarxes els uns, o els altres.

Et diran que si no estàs amb mi, estàs en contra meva. Que t’has venut. I, sobretot, el que és més perillós, si t’identifiquen amb un mitjà de comunicació, frivolitzen amb el fet que els mitjans menteixen.

L’argument fàcil és posar en dubte la credibilitat de qualsevol mitjà que no compri les seves tesis. I creguin-me que la credibilitat dels periodistes i dels mitjans de comunicació es basa en la reputació que s’ha construït al llarg de molt de temps i amb molt d’esforç.

I aquesta reputació i credibilitat pot ensorrar-se fàcilment quan s’estén l’ombra del dubte. I aquí hi perdem tots en termes democràtics.

L’estratègia

L’estratègia de polaritzar, d’atrinxerar-se i mirar d’arrossegar el màxim nombre possible de persones a uns postulats o a uns altres és més vella que l’anar a peu. És un instrument de guerra. I com sovint m’agrada recordar, la primera víctima en una guerra és la veritat.

Però mentre comprem aquest «pinso» que ens llencen ho deixem passar tot i no demanen responsabilitats. No sigui cas que això de qüestionar la realitat fos munició per a l’enemic. Mentrestant, però, es va creant soroll per desviar-nos l’atenció.

Aquests darrers mesos s’ha evidenciat amb la pandèmia del coronavirus. Una atenció que ha mostrat la cara més feble de la sanitat pública, sense la qual la meitat de les persones no s’haurien salvat, però que ha passat de puntetes sobre les retallades que s’hi van fer. Molt aplaudiment i poc més.

Se’ns desvia l’atenció del càlcul de les xifres de víctimes que hi ha hagut en funció de no se sap quina raó. Se’ns desvia l’atenció de les responsabilitats que s’han de demanar per totes les persones grans, que han treballat tota la vida per construir i cotitzar en aquesta societat que hem heretat, i que han mort a les residències.

Ens n’oblidarem també amb aquest «pinso» fins a ser indiferents a aquesta realitat?

Si només consumim un mitjà de comunicació, només ens interessarà una opinió, només escoltarem allò que ens regala les oïdes, i reforçarà la nostra opinió. Si només llegim un diari, i veiem un canal de televisió o només seguim a les xarxes socials aquells que estan absolutament d’acord amb allò que creiem i defensem, acabarem per ignorar allò que pensen i fan els altres.

Buscar reforçar les nostres conviccions exclusivament, no ens ajuda. Gens. No ens deixa construir. Ens tanca i ens aïlla en una bombolla. Ens aixeca un mur que ens impedeix explicar-nos i convèncer i, òbviament, que ens expliquin i ser convençuts.

I això va de lluitar contra el pensament únic que aquesta dinàmica del «pinso» ens arrossega. Va de construir, no de destruir. Va d’entendre una realitat que és polièdrica i d’entendre el paper de la premsa en les societats democràtiques

Aposteu pel periodisme, consumiu com més mitjans de comunicació millor i enriquiu la vostra dieta mediàtica.

Comentarios
Multimedia Diari