Durant l’inici de la pandèmia, quan tot estava tancat, només es podia evitar el confinament per sortir a passejar el gos o fer les compres de primera necessitat. Entre elles, anar a comprar el diari al quiosc. Van ser inclosos en la llista d’establiments essencials, per la seva funció social de mantenir informada la ciutadania. Molts van mantenir-se oberts fil per randa. Fins i tot assumint les pèrdues que la situació els hi generava. Els carrers molts dies estaven buits. I obrir el negoci té un cost. Les vendes van ser escadusseres. Però es van mantenir al peu del canó i en molts casos perquè tenen assumida com a pròpia la mateixa vocació social que el producte que venen, i que comparteixen amb el periodisme. Hem aplaudit, de manera merescuda al personal sanitari, d’emergències, de la neteja o les caixeres dels supermercats. Però no ho hem fet amb els quiosquers i quiosqueres de les nostres ciutats.
De la mateixa manera que molts quioscos comparteixen la virtut de contribuir a la funció social i democràtica de mantenir-nos informats, també han estat víctimes de la crisi de model i de negoci que travessa la premsa. No només a casa nostra. També a nivell mundial. I no és culpa seva que avui dia la informació circuli per molts canals. La nostra dieta mediàtica ja és multicanal. Però el paper hi continua figurant.
Aquesta mateixa setmana tres directors dels principals diaris de casa nostra iniciaven un cicle de diàlegs, organitzat entre d’altres pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, per analitzar els nous reptes i les perspectives de futur de la premsa. Tots asseguraven que el paper no desapareixerà, encara, i van fer una fèrria defensa per mantenir-lo. Citaven les edicions de cap de setmana, més complertes i d’anàlisi, com aposta de present immediat que funciona. I no descartaven que passi com amb els discos de vinil que, mira per on, tornen a estar de moda. El paper i el suport digital encara conviuen en harmonia. Com la lectura de llibres en paper o en format digital, com la ràdio comparteix amb la televisió o el cine amb altres plataformes.
Els directors van assenyalar com a uns dels problemes del sector la distribució, però es van conjurar per solucionar-ho amb especial voluntat d’ajudar també als quiosquers i quiosqueres, amb qui estan en deute.
És cert que la caiguda de vendes dels diaris en paper ha estat considerable. Des del 2019 no hi ha cap capçalera nacional que superi els cent mil exemplars. Paral·lelament, però, han sorgit nous models de quioscos que s’han reinventat, per adaptar-se a les noves necessitats de la ciutadania. A la capital catalana, per exemple, han aparegut mitja dotzena de quioscos impulsats per joves emprenedors que, a semblança dels novaiorquesos, els seus clients surten amb un cafè i un diari sota el braç.
Comprar avui un diari pot semblar una heroïcitat. Però cal pensar també en la generació que manté la litúrgia d’anar al quiosc, comprar el diari, i passar les pàgines del paper com a costum arrelada i transmesa durant generacions. Cinquanta quatre anys per algunes persones poden semblar pocs, però per a d’altres és tota una vida.
Cal temps per transformar els quioscos i donar una oportunitat a les propostes que s’estan treballant. Algunes de molt innovadores. A països com França hi creuen decididament i per això aposten per mantenir i potenciar els quioscos. No com a símbols, no només com a arquitectura o part del paisatge. Sinó per la seva funció social que fan compatible amb l’urbanisme. Especialment per aquell urbanisme intel·ligent que sap adaptar-se a les noves necessitats dels ciutadans preservant alhora l’essència de la ciutat. Les converses i la cultura que es construeix al voltant d’un quiosc també és arquitectura.
El model de negoci de la premsa està en procés. Necessita temps. Com també ho necessiten els quioscos. Deien els directors dels diaris que estem en fase d’assaig i error. Que són temps d’equivocar-nos i rectificar. Que ens cal ara més cultura anglosaxona que no pas mediterrània. Només així evitarem cometre errors irreversibles. Rectificar és símptoma de maduresa.
Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.