Antoni Coll ha dedicat la seva vida al periodisme. És així com el periodista ha analitzat i interpretat la realitat a través del Diari de Lleida, el Noticiero de Saragossa, el Diari de Barcelona, El Correo Catalán i La Vanguardia, a més, és clar, del Diari de Tarragona, del qual ha estat director durant dues dècades i des del qual –d’ençà del 1988– ens ofereix diàriament la tan apreciada Plumilla que fa que els lectors comencin a llegir el rotatiu des de la contraportada.
A més dels seus articles diaris, sabíem que Antoni Coll (Ivars d’Urgell, 1943) havia publicat una vintena de llibres en els quals havia aprofundit, entre l’assaig, la crònica i els textos memorialistes, en moments cabdals del darrer terç del segle XX i dels quals sempre m’agrada destacar-ne dos: Mis seis diarios (Milenio, 2011), una panoràmica de quaranta anys d’intensa dedicació periodística; i Sis setmanes (Escua, 2012), amb el qual repassa aquelles setmanes clau de 1980, entre l’adeu de Josep Tarradellas i l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat de Catalunya.
És així com associem d’una manera indestriable la figura de Coll a la del periodisme en majúscules, reflexiu i ben escrit, com vam rememorar fa uns mesos al Serrallo, en companyia de Lluís Foix i Antoni Batista. És precisament per això que ens va sorprendre molt quan ara fa unes setmanes vam saber que el periodista lleidatà arrelat a Tarragona publicava un llibre de contes i que el presentava pocs dies després, a la Cambra de Comerç, amb l’editor Alfred Arola, l’exconseller Joan Maria Pujals i l’exalcalde Josep Fèlix Ballesteros, per bé que finalment en el seu lloc hi participà el regidor Pau Pérez. Un llibre de contes, l’Antoni Coll?
A qui no va sorprendre tant el gènere escollit per a la novetat de 30 contes de Tarragona (Arola Editors, 2022) va ser a Joan Maria Pujals. A l’acte de presentació, qui va ser president de la Diputació de Tarragona ens va redescobrir que aquella no era la primera incursió d’Antoni Coll en l’àmbit literari, com molts pensàvem, ja que el conseller editorial del Diari ja havia publicat dues exitoses novel·les amb anterioritat: L’illa dels animals (La Llar del Llibre, 1988) i Com una barca enmig de l’estany (Proa, 2001). Així, a més de periodista, Antoni Coll també és escriptor, en el sentit més literari de la paraula.
Durant l’acte de la Cambra de Comerç, Joan M. Pujals va definir els relats del llibre de l’Antoni Coll com a «reportatges de ficció» creant amb aquest oxímoron un gènere literari nou, fins avui no etiquetat, però que resulta el concepte més adequat per a descriure els contes que s’inclouen al volum i en els quals l’autor «escriu exactament amb el mateix estil, amb el mateix ofici precís i sorneguer, amb la mateixa fluïdesa narrativa, amb la que ha escrit els seus llibres i articles periodístics».
D’aquesta manera, als contes –breus, amb conclusions i il·lustrats amb fotografies del seu germà Xavier Coll– hi trobem escenaris, indrets i moments reals de la ciutat i les comarques tarragonines que tothom reconeixerà: de l’hora de l’Àngelus a la Catedral fins al CAP de l’Arrabassada, passant per l’antic estadi de l’avinguda de Catalunya, les llibreries, el cafè del Motoclub, la Casa de Muller o fins i tot la cova de la Brufaganya i el castell monestir de Sant Miquel d’Escornalbou.
A les històries, s’hi entrellacen també personatges reals dels nostres dies: periodistes del Diari, alcaldes, exalcaldes i regidors de Tarragona, l’arquitecte Josep Maria Buqueras, el doctor Delclòs, l’escriptora Olga Xirinacs, el campaner Tòful Conesa, el cronista Josep Maria Sabaté i tants d’altres, a través dels quals es parla de solidaritat, generositat, innocència i valors.
A més de les persones reals, hi tenen un paper molt destacat les estàtues de la ciutat, les converses de les quals són especialment evocadores: de les de la Font del Centenari amb l’hipopòtam, l’os, l’elefant i el cocodril, a l’impressor Virgili de la Rambla Nova o el Déu Mercuri de la plaça dels Carros. Sobre aquesta qüestió, Antoni Coll detalla a les pàgines introductòries del llibre que desitja que les persones que ha inclòs com a personatges en els seus relats s’agafin amb bon humor la seva incorporació literària, si bé no li preocupa tant com s’ho prenguin les estàtues.
Uns reportatges de ficció plens de realitat que són el seu particular homenatge a Tarragona, ciutat que si el 2003 no l’hagués declarat Fill Adoptiu, hauria de fer-ho ara.
