El barceloní és un tipus que té necessitat de novetat permanent. Quan dic barceloní, em refereixo als quatre naturals que queden al Cap i Casal i que encara no han estat foragitats de casa seva. La resta, branden per tot l’arc que va del Baix Llobregat al Maresme passant pels dos Vallès.
Ja ho explica l’escriptor i poeta Jaume Vidal Alcover parlant del noucentisme (una mena de febrada cultural que poc o molt encara patim) que va inocular de manera obsessiva la fal·lera de les coses noves i la d’estar sempre al dia.
I tot i que el noucentisme volia alliberar el català del culte romàntic al camp i a la natura, no se’n va sortir mai del tot. El barceloní té la necessitat imperiosa de fugir de la ciutat de la qual tant es vanta.
Avenir al costum
Robert Robert i Casacuberta, polític, periodista i poeta català del segle XIX, a la revista literària i humorística Un Tros de Paper, ja explica en un dels seus articles el desfici barceloní per sortir fora de la ciutat el diumenge.
L’escriptor es pregunta: «Li demano per favor, home panxut, què hi fa vostè al Putxet en una casa com un cop de puny, que hi va carregat amb el menjar i una cadira coixa, que no pot posar els peus fora de casa sense ficar-se ple de pols fins als genolls... com és que va fora els diumenges?».
Robert Robert no se’n sap avenir d’aquest costum que entre mosques i incomoditats feia i encara fa el barceloní. De fet, s’acaba preguntant en aquest article del 1865: «Si aqueixa gent no va a fora, on anirà?».
Doncs, en aquests darrers dies, a part d’anar a buscar bolets o participar en alguna de les moltes curses que es fan i es desfan, n’hi ha hagut molts que han anat a sentir la brama del cérvol.
Es tracta de fugir de la ciutat. Anem a sentir a punt d’alba com bramen unes bèsties que ni les veus. I el barceloní queda extasiat davant aital meravella.
N’hi ha hagut encara d’altres que han anat a buscar miradors allunyats de la contaminació lumínica per veure el pas del cometa TsuTxinXan, que es veu que passa cada 80.000 anys vora la Terra, i si te’l perds, passes a formar part dels desgraciats de la població mundial que no sap aprofitar les ocasions.
N’hi ha també que han anat a veure les aurores boreals que han tornat a treure el nas com ja ho van fer el mes de maig a causa de la gran activitat solar que ni els científics saben si cal preocupar-se’n o no.
Pel que fa a aquests darrers, els recordo que la nostra tradició té una certa por, si voleu, supersticiosa, als fenòmens observables al cel a ull nu. D’aquí el refrany: ‘Senyals al cel, treballs a la terra’; treball, en el sentit de tribulacions o situacions angoixants de perill per als éssers humans.
No s’ha fet mai cap recull estadístic al voltant d’aquests fets, per això, molta gent en sol fer mofa. Però a casa sempre m’explicaven que poc temps abans de la Guerra Civil es va veure, fins i tot al Camp de Tarragona, una aurora boreal memorable i, fins a un cert punt, esglaiadora.
Mal averany
El 1704, dins un ambient clarament prebèl·lic a Catalunya, del cel caigué una mena de bola flamígera que anà de l’Empordà fins a Barcelona, cap al tard, fent un gran estrèpit i deixant marcades al cel tres llengües de foc esgarrifoses, fent més claror que el Sol per acabar feta miques a prop de Terrassa. Tot va ser interpretat com un mal averany, tal com va ser, en iniciar-se poc després, la guerra de Successió. I encara cal afegir-hi l’eclipsi solar del 1706.
Allò que aquests dies el barceloní ha pres com un esbarjo més, resulta que sempre s’havia vist com un senyal de calamitats futures. Els cometes, que eren coneguts com a estels amb cua o amb cabellera solien anunciar: guerres, revolucions, terratrèmols, inundacions, pèrdues de collites, fam i pestes. Alguna cosa, encertava, per força.
Potser sí que al final tot són manies fruit d’una credulitat ignorant, però la gent molt llegida i amb una certa consciència d’allò que els nostres avantpassats han anat apuntant al llarg dels temps, no gosen dir res, per no ser titllats de caps de suro, però tampoc no deixen d’observar el cel amb certa temor.
Nascut a Vilallonga del Camp, periodista, radiofonista, guionista i altres ‘istes’ que foren massa llargs d’explicar. Exiliat per força a Barcelona, explico el que veig, entenc i em forneix la gran quantitat de literatura que la majoria de la població no llegeix, ni en té obligació, ni tampoc cap ganes. Crec profundament en la saviesa dels refranys. I en el d’avui, potser més que en cap. Dec ser també un gran ignorant.