Amb la governabilitat penjant d’un fil, o directament en l’aire, un dels moviments de fons de les eleccions al Parlament ha estat el reequilibri de vots entre esquerra i dreta, amb un clar reforçament de la segona, tant a través de les formacions d’obediència espanyola com catalana.
L’hegemonia electoral de l’esquerra els darrers anys ha estat més accentuada que el perfil sociopolític que altres indicadors atorgaven a la societat catalana, probablement pels efectes del procés o perquè molts electors ideològicament de centredreta havien quedat orfes, per unes qüestions o per altres, d’una opció que els representés.
La remuntada del PP, el reforçament de Carles Puigdemont amb un discurs menys allunyat del de l’antiga Convergència, i la constatació que l’extrema dreta ha vingut no només per quedar-se, sinó també per multiplicar-se, apunten en aquest sentit. Igual que els retrocessos experimentats a l’ala esquerra per ERC, CUP i Comuns, només amortits pel bon resultat del PSC de Salvador Illa, amb Pedro Sánchez de propulsor. L’aposta del president del Govern pel diàleg i la conciliació surt molt reforçada amb la clara victòria socialista.
L’escrutini d’ahir ens deixa un balanç aproximat de 53% de vots en l’òrbita de l’esquerra i un 45% a la dreta. Catalunya no és aliena als vents que bufen arreu d’Europa i del món. De fet, un dels titulars del 12-M és l’entrada de l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols al Parlament, amb dos diputats. Entre els ultranacionalistes catalans i els ultranacionalistes espanyols –Vox va consolidar els bons resultats de fa tres anys– sumen el 12% dels vots i 14 escons. Els separen les seves respectives banderes, però els uneixen uns postulats obertament xenòfobs.
Si l’eix ideològic ha basculat clarament, el nacional ha canviat d’onda. El 12-M ha marcat l’enterrament del període polític monopolitzat pel procés, perquè la majoria independentista ha quedat esmicolada. A la victòria incontestable en vots i escons del socialista Salvador Illa s’hi afegeix que els partits independentistes queden lluny del sumatori que els atorgava el control del Parlament.
La pujada de Puigdemont, que recupera el lideratge del món sobiranista, no ha pogut compensar ni de lluny l’enfonsament d’ERC i la CUP. Per acabar-ho d’adobar, l’independentisme tindrà a partir d’ara un incòmode veí com és Aliança Catalana, i tot apunta que les molèsties provocades per aquest nou i bel·ligerant competidor no han fet més que començar.
Però si una cosa simbolitza l’acabament del procés és la desaparició de Ciutadans, el partit processista per excel·lència, que fins i tot ha quedat per darrere del PACMA. La caiguda de la CUP, que també ha tingut una trajectòria paral·lela a l’acceleració del procés, pot tenir una interpretació semblant, tot i que des dels antípodes ideològics.
En qualsevol cas, la clatellada del dia se l’ha emportat el president de la Generalitat, Pere Aragonès. La magnitud del daltabaix dels republicans no només ha liquidat qualsevol opció d’assolir una majoria independentista, sinó que ha estat a punt de frustrar també la majoria d’esquerres i un hipotètic pacte tripartit PSC-ERC-Comuns, que s’aguanta per un escó.
Tot i els patiments provocats per l’aritmètica, si la cosa acaba així serà un escenari ajustadíssim, però favorable als interessos d’Illa, perquè l’extrema debilitat d’ERC i Comuns els deixa amb pocs incentius per forçar el bloqueig i la repetició electoral.
Aragonès tindrà una de les dues claus que podia aconseguir –la d’un govern independentista o d’un tripartit d’esquerres–, però més gràcies al resultat de Salvador Illa que al seu propi. Com que la història diu que a ERC tendeixen a ser-li perilloses per a la salut aquesta mena de decisions, serà interessant veure com els republicans ho afronten. De moment, Aragonès tanca la porta a entrar en cap govern, però hi ha altres fórmules.
Finalment, els bons resultats del PP i Vox poden resultar irrellevants en clau estrictament catalana, però no ho seran per a la política espanyola i les pròximes eleccions europees, perquè tant Feijóo com Abascal n’han sortit ben parats, especialment el PP, que multiplica per cinc la representació al Parlament, avança Vox i cauteritza la humiliació patida fa tres anys.