Aquests dies ha aflorat, tant a escala estatal com nacional i local, un problema que ens recorda que ja fa anys que en política es varen acabar les majories absolutes i que, per tant, la fragmentació del vot comporta l’obligació de fer governs de coalició; però pel que sembla els partits no acaben d’entendre o d’assumir del tot el que suposa aquest model de governança pública.
A l’Estat, la coalició PSOE-Sumar grinyola dia si i dia també i cada cop afloren contradiccions més fortes entre ells; a Barcelona, als dos costats de la plaça de Sant Jaume, tant el Govern de Collboni com el d’Illa no troben companys de viatge, perquè els que podrien ser-ho amaguen el cap sota l’ala i no es comprometen, prefereixen influir des de fora. En el món municipal les coses no van millor; la inestabilitat està a l’ordre del dia, tal com hem pogut veure recentment a Reus i a Cambrils.
Decennis d’anys després de la recuperació de la democràcia, la cultura política en general i la dels partits polítics en particular sembla haver reculat, ara tot són càlculs i tàctiques. Fa poc, una persona que va ser secretari d’organització d’un partit important, em deia que cada cop costa més que les formacions polítiques entenguin que tot i guanyant a vegades no en tenen prou per governar i que, per tant, necessiten suport de partits diferents; també parlava d’altres que, tot i perdre, entren en un govern amb l’objectiu d’obtenir carta blanca per a fer el que vulguin. Tots ells no tenen les coses ben enteses; probablement per aquest desconeixement de com actuar en els nous escenaris de la política, el politòleg Jordi Matas Dalmases va escriure un llibre titulat Guia para formar un gobierno de coaliación on explica el que passa en aquestes situacions i que haurien de saber tots aquells que volen governar en aquest model.
Els experts diuen que a la majoria dels països europeus, des d’abans de l’inici del segle XXI el fet de formar governs integrats per diferents partits no ha estat solament una necessitat conjuntural, sinó que també ha obeït a una voluntat de poder afrontar situacions crítiques. De l’anàlisi dels experts sobre el funcionament i la llarga durada que han tingut alguns d’ells, conclouen que l’èxit ha estat perquè els integrants no solament han fet de la pràctica de govern un exercici de realisme, sinó també de responsabilitat, mantenint lleialtat institucional, cooperant amb els partits que en formen part, essent corresponsables de les decisions preses i lluitant sempre per aconseguir l’estabilitat.
A casa nostra sembla a vegades que aquesta cultura no existeixi i que, o bé s’accepten les coalicions perquè no hi ha més remei, o bé perquè alguns dels membres pensen que formant-ne part podran traure profit dels seus magres resultats a les urnes; pocs d’ells fan de la situació una oportunitat de servir els governats, en conclusió, el que acaba succeint és que aquests pecats originals a la curta o bé a la llarga acaben sent els causants de greus problemes.
El mal d’origen d’alguns governs integrats per diferents partits és que a l’acord entre ells s’hi arriba a partir del repartiment d’àrees, amb la corresponent dotació pressupostària, i també per l’estructura del sottogoverno, és a dir, els sous que tindran els regidors i els càrrecs de confiança que podran nomenar.
Quan no hi ha visió conjunta de govern de país o de ciutat, quan no hi ha un pla consensuat de què cal fer, cadascú tira pel seu cantó, i això facilita que alguns fins i tot perdin la vergonya, venguin la seva deslleialtat als mitjans de comunicació, els quals sempre estan disposats a amplificar les boutades d’algunes senyores i senyors diputats o regidors, als quals els aniria millor tornar a la seva feina si la tenen, o a la seva botiga, oficina, o al lloc on sigui.
I un darrer apunt. En política el respecte a la paraula donada i a la figura dels càrrecs electes, diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, també és absolutament exigible, fonamentalment perquè els ha escollit el poble, el qual es mereix també una mica de consideració per part dels que menyspreen el valor del vot que han emès.
