Fa unes setmanes fent una visita a la remodelació de les oficines d’una administració pública a Barcelona contemplo amb sorpresa que més de la meitat de les taules noves que en formaven part estan buides; ràpidament pregunto a la persona que me les ensenyava el motiu d’aquest fet i em va respon: «Els funcionaris que ara no hi són és que teletreballen; aquí tot el personal pot fer la feina des de casa fins a tres dies a la setmana», i jo, innocent de mi, li demano: «I de promig quants dies utilitzen?», qüestió a la que ell em respon lacònicament: «Tres!».
Al sortir al carrer penso que una pandèmia com la de la Covid també pot portar coses bones per a alguna gent, com ara era el cas dels funcionaris els quals han aconseguit no haver d’anar físicament a la feina; també s’ha generalitzat arreu la cita prèvia.
He llegit un article d’un expert en qüestions laborals relacionades amb les administracions que l’acumulació de prebendes forma part de la cultura funcionarial i en citava diferents exemples, els quals vistos en detall suposen d’alguna manera posar a l’administrat sota la seva dependència. No sé si això és del tot cert, en tot cas he de manifestar que a mi particularment no em sembla malament que els funcionaris millorin la seva situació sempre que puguin, el que ja no sembla tan bé és que els avantatges aconseguits per ells suposin desavantatges per als administrats.
Cal una cita previa per cada tema, no sigui que que si fa més d’una petició col·lapsi el sistema
En l’actualitat, el que està afectant negativament cada cop més als ciutadans son les obligacions restrictives que els imposen els poders públics quan necessiten del seu concurs o de la seva ajuda. En aquesta qüestió hi ha al meu parer dos aspectes particularment negatius; en primer lloc, l’obligatorietat de comunicar-se amb l’Administració sempre amb mitjans electrònics, i en segon, que faci falta cita prèvia per a qualsevol demanda de contacte amb el funcionari de torn. Ambdues normes, com veurem més endavant son imposades i il·legals, a més provoquen malestar i estrès en molta gent i en ocasions multes i pèrdues de temps.
Sorprèn que a hores d’ara cap polític, ni cap assessor, ni tampoc cap dels funcionaris de carrera als que les normatives atorguen tant de poder hagin reconegut que l’Article 14 de la Llei de procediment Administratiu diu clarament que el ciutadà pot escollir si es vol comunicar amb l’Administració a través de mitjans electrònics o no. Per què ho dic?, doncs perquè en la pràctica no li donen cap mena d’opció , ni tampoc li pregunten; ara bé, si no fa les coses com ells li diuen, el que li pot passar és que no obtingui res del que demana, o pitjor encara, que el sancionin encara que en la majoria de les vegades no entengui, ni les exigències, ni els formularis ni els procediments.
Comença a ser hora de posar al ciutadà en el centre de tot i no als buròcrates i als funcionaris
Segona prebenda de la pandèmia: la cita prèvia. Tota la literatura legal que he pogut llegir sobre el tema arriba a una mateixa conclusió: és il·legal; segons els experts, en circumstàncies normals no hi ha cap norma que ho empari, però resulta que si vostè lector viu a Tarragona, a Reus o a Cambrils no té més remei que demanar-la, telemàticament és clar, ja que telefònicament és materialment impossible; a més ha de tenir en compte que li cal una cita per cada tema, no sigui que que si fa més d’una petició col·lapsi el sistema i generi estrès en el funcionari encarregat d’atendre’l.
Aquestes dues xacres son algunes de les conseqüències de l’excés de normatives diverses i de la burocratització que patim; els polítics i el alts funcionaris funcionen a base de crear tràmits i més tràmits inversemblants que només aconsegueixen convertir en víctima al ciutadà. La filosofia que informa la burocràcia que patim es fonamenta en un principi simple: el ciutadà ha de ser sempre el primer en complir i l’últim en rebre els beneficis que li pertoquen, no sol per la seva condició, sinó també pel que paga.
Potser ja comença a ser hora de posar al ciutadà en el centre de tot i no als buròcrates i als funcionaris, els quals haurien de ser abans que res servidors públics, doncs els paguem perquè ens ajudin i facin funcionar amb eficiència les coses comunes, no perquè tinguin dies d’afers propis, puguin teletreballar quan vulguin i gaudeixin d’un contracte permanent fins que es jubilin, cosa que no tenen la majoria dels treballadors i treballadores d’aquest país.
