Fa uns dies parlava amb un amic periodista, gran coneixedor del món veïnal de Barcelona, sobre un dels conflictes socials, turisme a banda, que han esclatat en els darrers mesos a la capital; ell va raonar que, tot i que generalment les queixes i les protestes es realitzen per qüestions concretes, al seu parer també són en part el resultat d’un malestar latent dels habitants de la ciutat que s’ha anat acumulant en el temps. És el que ha passat per exemple al barri anomenat dels Tres Turons, on els veïns, cansats de la invasió turista que pateixen, han dit prou a l’allau diària de turistes.
El reconeixement institucional dels veïns és una aportació política iniciada en el tardofraquisme i la transició cap a la democràcia. Als anys 70, 80 i 90, la Federació de Veïns de Barcelona era alguna cosa més que una associació convertida en un grup de pressió, era també una veu que els governants tenien en compte abans de prendre decisions importants sobre govern la ciutat. Amb els anys anaren tenint enemics; alguns polítics denunciaren que estaven controlades per les forces d’esquerra, d’altres que deien que quan defensaven determinats temes, o feien obeint grups d’interès, etc. La realitat és que durant molts anys tingueren una gran força i sobretot, gran credibilitat entre la ciutadania; però amb el pas del temps i la millora de la ciutat gràcies a les transformacions olímpiques, varen anar perdent força, algunes fins i tot es burocratitzaven i deixaren de tenir el suport dels veïns. La reculada associacionista no es produí solament a Barcelona, sinó també a moltes ciutats catalanes i quan deixaren a banda el seu caràcter reivindicatiu, moltes es transformaren en una mena Comissió de Festes del barri.
El que està passant en l’actualitat arreu del país i també a casa nostra és que, de manera sobtada i sorprenent, grups no integrats en l’associacionisme veïnal estan liderant els moviments de protesta més o menys espontanis que es creen enfront d’un problema. Tenim alguns exemples d’això que diem; en els darrers mesos a les dues grans ciutats del Camp han començat a haver-hi protestes diverses, des de les dels veïns del Port de Tarragona per la manca de seguretat, passant pels de la Mora que han manifestat que ja estan farts del tràfic i dels problemes que els genera. A Reus, també entre altres barris, hi ha hagut queixes al Mas Pellicer per la manca de netedat i la plaga de rates que pateixen i últimament també al Mas d’Iglésies on ha sorgit un moviment d’oposició a un projecte sobre una nova estació d’autobusos que afecta una zona verda i les escoles.
Com deia el meu amic, més enllà de l’oposició concreta a alguns projectes, el que sembla és que els veïns davant el malestar acumulat diuen prou. Alguns fan una esmena a la totalitat i justifiquen també les seves accions reivindicatives per altres causes, la manca d’empatia dels governants amb els diferents problemes que pateixen, la consciència que tenen que paguen molts diners i reben poc a canvi, etc. A Reus aquest darrer aspecte sembla ser important ja que no pot es pot oblidar que fa anys que la ciutat està a dalt de tot en el rànquing de les ciutats de més de 50.000 habitants pel que fa a la pressió fiscal; una dada il·lustrativa: si la mitjana estatal és de 100, segons el Consell General d’Economistes a la capital del Baix Camp és, des de fa anys, de 145,6.
Quan les coses no funcionen i no s’expliquen bé ni les causes ni les solucions proposades, alguna gent pensa que els governants els manquen al respecte. En la meva opinió crec que si s’expliquessin de debò els conceptes i les quantitats en què els governants es gasten els diners dels ciutadans, probablement aquests entendrien la realitat.
No anem per bon camí; els nostres polítics han substituït la transparència informativa per la fotografia a les xarxes. Ens expliquen tot el dia allà on van, a qui veuen (però no d’aquells dels quals no els interessa parlar) i sobretot ens pinten unes ciutats idíl·liques; en resum, tot molt bonic fins que arriba un dia en què fan una reunió pública i es topen de nassos amb el malestar veïnal i aquí l’Instagram no els funciona. Molts d’ells -els ho dic de debò- no acaben d’entendre el perquè la gent es queixa, estan convençuts que fan el millor possible i que ho fan no bé, molt bé i lluny de reflexionar sobre un canvi d’estratègia en la relació amb els ciutadans, insisteixen amb fer-se més fotos i autolloances digitals. I així ens van les coses.