La lectura evident de les eleccions basques és que el PNB i EH-Bildu per una vegada fan bones les enquestes i empaten, i que es reeditarà el govern de coalició entre el PNB i el PSOE, els dos partits amb més història de la història d’Espanya. Però, més enllà d’això, doncs això altre.
Em fa certa gràcia –ja em perdonaran– que es digui que la clau de la governabilitat la torna a tenir el PSE, el tercer partit, a una distància mesurable en anys llum de vots i escons dels dos partits sobiranistes: de 12 a 27. La clau la tenen, en primera instància, ells dos, el PNB i EH-Bildu, que sumen el 75 per cent de l’electorat i 54 escons, 16 per damunt de la majoria absoluta, que en coordenades sobiranistes seria molt més àmplia que l’autonòmica que previsiblement formarà govern, situada en 39. A l’altre costat, si posem el comptafils en l’eix nacional, els partits de matriu espanyola, PSOE, PP, VOX i Sumar, tenen 20 escons.
La conclusió d’aquests altres números tan evidents que, tanmateix, són invisibles, és que si els dos partits de matriu nacional basca volguessin –tinguessin voluntat política, en propietat– estarien en condicions òptimes per fer un govern sobiranista. La independència, doncs, queda en pura metafísica: la invoquen a les esglésies laiques de la ideologia, però són –diguem– uns creients no practicants. Trien l’autonomia i a veure si d’una vegada completen les competències metafísicament –també– pendents de traspassar des de 1979 i administren millor un dia a dia que inexplicablement se’ls ha escapat de les mans en la legislació passada, començant pel deteriorament del sistema sanitari públic, Osakidetza. Quatre anys més, però –mirem ara el gran mèrit de la coalició– d’una suma d’identitats, l’espanyola i la basca, essencials en tancar les últimes ferides del terrorisme i culminar la reconciliació que va predicar, amb tota propietat, el bisbe Uriarte, traspassat el febrer passat: un personatge fonamental en la teoria i la logística de la pau. Els governs de coalició PNB-PSE, des de la suma de José Antonio Ardanza –una altra gran pèrdua, en plena campanya– i Ramón Jáuregui, polítics de pedra picada, estadistes, han contribuït a aixecar el país, han resolt una reconversió industrial que pintava molt malament i allà on hi havia gravíssims enfrontaments, les drassanes Euskalduna, hi han plantat un palau de congressos i auditori i un dels museus d’art modern més importants d’Europa, el meravellós Guggenheim de Franz Gehry. I el ferro que enfarfegava el «cel de plom que el sol vol trencar» de Raimon es va convertir alquímicament en el titani de l’edifici i l’acer patinable de les peces monumentals de Richard Serra –un altre traspassat, recent, quina llàstima, quins enyors! L’última clau és que s’obre una nova època i entra a la palestra una nova generació, la generació dels dos guanyadors: Imanol Pradales (1975) i Pello Otxandiano (1983). Són allò que es designava amb l’acrònim JASP (jóvenes aunque sobradamente preparados): Pradales és doctor en Sociologia i Ciències Polítiques i Otxandiano ho és en Enginyeria de Telecomunicacions. Dos acadèmics que en una campanya tan tecnocràtica i de realpolitik, més aviat semblaven candidats a oposicions a càtedra. Bona imatge, en fi, per a una política que massa sovint és un sistema autoreferencial i baixa el nivell de la qualitat institucional i de comandament.
D’aquí a quatre anys, aquesta generació s’haurà consolidat, ETA serà història i el franquisme prehistòria i, en una nova normalitat que esperem sense trasbalsos perquè uns hauran governat bé, els altres hauran fet una oposició responsable, i uns i altres no es crisparan perquè per fortuna la ‘quadrilla’ –el grup d’amics que ‘potea’ des de l’adolescència fins a la mort– uneix al carrer allò que el parlament separa...
... Potser d’aquí a quatre anys serà possible temptar la metafísica si més no del federalisme asimètric que proclamava el president Maragall i aquell Estatut confederal que va liderar però que a Espanya li feia nosa. En un gran pacte d’estat entre sobiranistes i socialistes –com el que permet governar Sánchez– aprofundint en els avantatges que els donen la Constitució i l’Estatut en matèria de reserva de Drets Forals, com van teoritzar constitucionalistes de tant de pes intel·lectual com Jesús Eguiguren i Ernest Lluch, socialistes, i el popular Miguel Herrero de Miñón.
