2025, benvinguts a la República de Catatonia, on tothom viu tan astorat que és incapaç de moure un dit per canviar les coses. Semblem condemnats a entomar passivament el que ens cau a sobre sense capacitat de resposta, de mobilització, de rebel·lió davant les injustícies i el llarg reguitzell de penalitats que vulguin afegir en la mateixa direcció.
Convindrem que s’ha trencat un axioma bàsic, engrescador, que generava confiança en el pas del temps i la transmissió de valors. Ara intuïm que les noves generacions viuran força pitjor que les anteriors. Que la nostra, mirant-nos el melic. Semblava que el món civilitzat havia après dels seus errors i corresponents lliçons després de la tragèdia viscuda amb les dues guerres mundials, motor de consciència per tal d’instaurar al primer món el que vam conèixer com a estat del benestar. Grau de benestar al qual ens vam apuntar tard i malament, per cert, i ha durat un sospir, per a desgràcia nostra.
Miris allà on vulguis, trobes senyals de decadència. La sanitat pública sembla imitar als funambulistes, víctima dels sectors que prefereixen lucrar-se amb la salut de les persones i desitgen privatitzar els serveis bàsics. Tampoc gira gaire rodó un altre pilar bàsic com l’educació, convertida en diana d’interessos força diversos que han aconseguit un notable descens en el prestigi dels seus professionals i la consegüent desfeta moral d’aquells que haurien d’educar la jovenalla.
S’ha trencat un axioma que semblava etern i els joves viuran pitjor que els seus pares
Definitivament, aquells nascuts amb el nou mil·lenni viuen rodejats de perills i precarietats, sense que hàgim d’allargar gaire la interminable llista. Només esmentem de propina dues bombes de rellotgeria com el canvi climàtic o el deteriorament democràtic.
Aquells pares i gent madura que encara tenen el valor d’etzibar al jovent el demagògic sermó del ‘jo, a la teva edat’, només demostren una falta absoluta d’empatia i sensibilitat cap a la realitat que pateixen les generacions de relleu. No poden emancipar-se, no poden formar famílies, no poden ni tan sols trobar un sostre a un preu decent. I no parlem tampoc de l’ensorrament de les classes mitjanes, del poder adquisitiu a la baixa, dels llocs de treball precaritzats i tants altres arguments que generen un panorama ben galdós, contra el que ningú brama, ni alça la veu, ni diu ni piu.
Astora comprovar que ningú no es rebel·li contra un destí que no és cap dictat diví
La situació resulta perversa. No cal ser cap expert en economia per saber que la productivitat de l’estat espanyol és força baixa, que no remunta de fa temps i la base s’aguanta sobre fonaments fràgils com l'hostaleria o el turisme. Segons les estadístiques, d’Espanya han marxat uns quatre milions de persones en la darrera dècada, precisament els preparats, la gent de talent que fuig i se sacrifica a viure un exili personal a la recerca de sous competitius, europeus.
Aquí queden les feines de baixa remuneració -insistim que no escrivim en termes absoluts-, per als que es precisa l’entrada d’immigrants a dojo que garanteixin, com s’ha parlat milions de vegades, els sous de les classes passives, dels vells improductius, un altre dels fonaments democràtics que semblen aguantar-se pels pèls. Pocs apostarien avui amb optimisme per la seva pervivència en el temps, segur. No trencar aquest cercle viciós implica que continuarem instal·lats en una roda de hàmster. Poc nivell, contenció de salaris, més turistes i gent de butxaca plena que arriba per gaudir de la bona climatologia mentre duri i compra les cases al preu que dicta el cobdiciós sector immobiliari.
Tot plegat semblarà trist, depressiu, gairebé apocalíptic, però es veu que ningú en aquesta península s’ha plantejat una alternativa, rebel·lar-se contra cartes marcades, i la nostra classe política ha llençat la tovallola. Som Europa, sí, però de segona categoria, al servei de les economies sòlides i ens espera un horitzó que convida a qualsevol cosa, tret d’engrescar-se o imaginar-lo amb l’optimisme que hauríem de sentir gairebé per obligació vital. Benvinguts a la República de Catatonia, ja podem continuar sense moure un dit i prendre’ns-ho tot com si fos destí irreversible, un càstig fatal.
