Una imatge gravada a l’ànima. La que dilluns vaig veure al Diari. Uns cossos tapats per una manta mentre una maleta, on havien posat el més bàsic, ha quedat òrfena i abandonada al carrer al costat dels cadàvers. El sense sentit: la Tatiana i els seus fills, Alisa i Nikita, van morir en rebre de ple l’impacte d’un morter quan intentaven fugir de la seva ciutat, bombardejada per l’exèrcit rus.
Una fotografia que resumeix millor que mil paraules l’absurditat dels nacionalismes, de les causes santes, de les pàtries pures, de la geopolítica global o del que sigui. Cap principi sagrat justifica l’assassinat d’una mare i dels seus dos fills. Ni el justifica, ni el contextualitza, ni l’interpreta. Cap ni un. Dir el contrari és un crim.
Penso també en la consciència dels botxins. Els qui van llançar la bomba poden dormir a les nits després de veure els efectes dels seus actes? Tenen família, tenen fills? El senyor que assegut al seu palau del Kremlin ha ordenat la invasió, se li apareixen en somnis les víctimes de la seva agressió absolutament injustificable? Pensa algun cop en els nens i nenes que ja han mort víctimes de la violència que ha desfermat? En fi...
Si en alguna ciutat es pot comprendre i empatitzar plenament amb el patiment del poble ucraïnès, aquesta ciutat és Tarragona. Fa 83 anys el genial fotògraf Robert Capa va estar a Tarragona hores abans de la caiguda de la ciutat. Una fotografia de la Rambla Vella, amb una família que fuig de la guerra on una noia aguanta amb una mà la maleta que porta subjecte al cap. La maleta, com a metàfora de l’atrocitat de la guerra. Una altra imatge, ja a la carretera que condueix a l’exili, una àvia en estat de pura consternació sembla perduda al costat d’un carro metrallat per l’aviació feixista. Els cavalls morts, els familiars assassinats, la dona sola, tot escampat per terra. La mateixa maleta, les mateixes bombes, la mateixa brutalitat, els mateixos botxins, les mateixes mans assassines embolcallades en altres banderes.
Els pobles conserven a la memòria col·lectiva els estralls dels episodis que han marcat el seu caràcter. Per això no m’ha sorprès en absolut veure la impressionant manifestació de solidaritat que s’ha produït a Tarragona, a peu de carrer, per ajudar els refugiats d’aquesta guerra perquè sabem què és la guerra, l’hem patit en carn pròpia. Us animo a tots i a totes a seguir en aquest afany humanitari absolutament just i també a acollir les famílies ucraïneses que vindran a la nostra ciutat i que trobaran a casa nostra una segona pàtria, en la millor accepció de l’expressió. No sereu mai estrangers a Tarragona perquè l’amor dels tarragonins i tarragonines per la llibertat i els valors de la pau és ancestral i immortal.
Vull també trencar l’equiparació que alguns intenten establir entre Putin i el poble rus. Potser sorprendrà a més d’un, però soc un enamorat de la cultura russa. I qualsevol que hagi llegit Rèquiem d’Ana Ajmatova o Vida i destí de Vasili Grossman sap que escoltar a Putin afirmar que està defensant el poble rus és com sentir Hitler parlar de respecte als drets humans. Pura estultícia.
Putin insulta Rússia quan justifica el seu execrable atac en el seu nom. No ens equivoquem culpant tot un poble de la insensatesa d’un governant autoritari. Els russos que viuen a les nostres comarques també són víctimes de l’odi de Putin. Els valents ciutadans russos que aquests dies són colpejats i detinguts per protestar contra la guerra a les mateixes ciutats russes també són tarragonins i tarragonines.
Sempre m’ha impressionat una frase del Talmud que diu: qui salva una vida, salva la humanitat sencera. Aquesta és l’essència de
la maleta de Tarragona, la que aquests dies -perquè sou immensos i també s’ha de dir alt i clar- es mobilitza per portar menjar, mantes, roba o queviures a multitud de centres d’entitats, associacions i locals deixant petits magatzems i sales habilitades. Vosaltres no llançaríeu mai cap granada de morter sobre una família indefensa, al contrari, vosaltres reaccioneu amb solidaritat davant la brutalitat de la guerra i us commou el patiment d’un ésser humà. Vosaltres sou grans, vosaltres sou Tarragona. Vosaltres sou el poble. Rebeu la meva admiració i el meu escalf més sincer.
