Els dos primers consellers de Sanitat de la Generalitat van ser metges més que altíssimament qualificats: el doctor Ramon Espasa, un eminent cirurgià de Sant Jaume d’Enveja, i el doctor Josep Laporte, reusenc, catedràtic de Farmacologia i posteriorment rector de la Universitat Autònoma de Barcelona.
La seva capacitació i autoritat van ser fonamentals per engegar un model sanitari que havia de crear xarxa pública i noves praxis. Veníem d’un Seguro del franquisme tronat i desprestigiat. S’anava als ambulatoris a buscar receptes i baixes, però qui podia evitar visitar-se, se n’escapolia: el metge de pagament era com una garantia de qualitat clínica.
Els dos primers consellers van ser metges qualificats: Ramon Espasa, de Sant Jaume d’Enveja, i Josep Laporte, reusencEn Ramon Espasa va començar de zero, creant una plantilla d’inspectors que tenien una idea molt clara de la medicina social. Com ell mateix, molts inspectors venien de l’esquerra antifranquista. Paradigma d’aquells metges joves, que volien sanitat per al poble i tenien a les seves mans les eines per fer-la possible, és el doctor Raimon Belenes. Amb el temps, va dirigir la gerència de l’Institut Català de la Salut i va ser conseller delegat de l’Hospital Clínic.
Aquella generació va fer una primera oxigenació d’un sistema ple de corrupteles. Quan Jordi Pujol, que és metge, va nomenar amb molt bon criteri el doctor Laporte, tenia el camí força aplanat per encarar el repte de la qualitat: al metge del Seguro no s’hi aniria a pescar receptes, s’hi aniria a visitar-se i seria ell qui prescrivís les pautes terapèutiques.
Altres dos bons professionals que van liderar el Departament van ser Xavier Trias i Marina GeliM’ho va dir amb aquell to pel broc gros tan comú a molts metges. «Quan arriba un pacient a la consulta, el primer que has de fer és dir-li que es despulli i s’estiri a la llitera per explorar-lo».
Altres bons metges van liderar el Departament, com ara el pediatre Xavier Trias, que després seria alcalde de Barcelona, i Marina Geli, especialista en malalties infeccioses; tots dos amb alta trajectòria igualment de gestió sanitària.
Al Ministeri de Sanitat espanyol queda la bona empremta de diàleg i respecte recíproc amb els adversaris que va conreant l’actual presidenta del Congrés, Ana Pastor, amb molt de currículum a la praxi assistencial i a la salut pública.
No està escrit i a vegades està mal escrit quina ha de ser la meritocràcia dels ministres amb relació a la cartera que porten. No és preceptiu que el ministre de qualsevol ram hagi de ser del ram, sobretot si sucumbeix al gremialisme i les pressions dels lobbys. En el territori de la bata blanca tenim un ministre de Sanitat que no era metge però que va fer una feina exemplar: Ernest Lluch.
Però segurament convindríem que en matèries tan sensibles com la sanitat o l’ensenyament, que afecten en primera instància moltíssimes poblacions, l’acadèmia i l’experiència ajuden. Al Govern de la Generalitat actual hi ha un paradigma de la competència, que és el conseller Josep Bargalló. Pocs tenen els seus coneixements en el tema que comanda amb saviesa i decisió: va ser el catedràtic d’institut més jove de la demarcació de Tarragona, ha dirigit un postgrau de gestió i direcció de centres educatius a la Universitat Rovira i Virgili i té un tram anterior de conseller de la matèria, al primer Govern Maragall.
Però també atresora un recorregut institucional impressionant, com a parlamentari, regidor a Torredembarra i el càrrec més alt de conseller primer.
La vaga d’avui, motiu de reflexió
Els dos últims consellers de Sanitat, Toni Comín i Alba Vergés, no venen de la Sanitat i són de perfil més aviat polític que tècnic. La Sanitat fa figa per molts costats, avui comença una vaga d’una atenció primària que fa mans i mànigues, les urgències es col·lapsen, hi fan cap pacients que potser en tindrien prou amb una aspirina i un xarop, i hi ha llistes d’espera que sembla que convoquin l’autòpsia. Seria un bon moment per repensar el Departament de Sanitat.
Vist com evoluciona la patologia, potser és hora de tornar a cridar el/la metge. Bellíssima paraula que fonèticament admet els dos gèneres.
Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.