L’actual guerra d’Ucraïna es pot interpretar de diferents maneres, malgrat que hi ha un fet fonamental i és el que una guerra segons Karl Von Clausewitz, el gran clàssic sobre el tema, no és altra cosa que «un acte de força per imposar la nostra voluntat a l’adversari», i la força ha de ser física, no pas moral, i «no hi ha límit per l’aplicació d’aquesta força», encara que «la política ha creat la guerra; la política és la facultat intel·ligent, la guerra és solament un instrument i no a la inversa». Però la política no sempre serveix els interessos de tota una comunitat, perquè pot prendre «direccions errònies i preferir fomentar fins ambiciosos, interessos privats o la vanitat dels governants».
No entrarem ara en les raons econòmiques d’aquesta cruel guerra, que també hi són, perquè en el fons es juga el domini d’unes fonts energètiques, entre els grans interessos dels Estats Units i els de la Federació Russa, per aconseguir ampliar la seva àrea d’influència econòmica i ideològica a través del gas i del petroli. Però al marge de les raons econòmiques, les ambicions ‘putinesques’, etc., hi ha també un rerefons ideològic i cultural lligat al concepte de civilització, expressat per T. B. Bottomore com «un complex format per les característiques culturals essencials que identifiquen un nombre determinat de societats particulars». Així, quan es parla de la civilització occidental, s’entén unes formes específiques de ciència, tecnologia, religió, art, literatura, etc., que les distingeixen perfectament d’una altra. Entre unes formes i les altres de veure el món hi poden haver friccions i xocs, que no sempre han de convergir en guerres.
Quan va caure el mur de Berlín el 1989, van tenir una forta divulgació les idees de Francis Fukuyama, que ingènuament esperava la fi de les lluites de les ideologies, de les guerres, i el triomf mundial de les democràcies liberals. Greu error que alguns van creure, potser interessadament. Al cap d’uns anys, Samuel P. Huntington va escriure The Clash of Civilizations?, un llibre important i que només es va utilitzar per remarcar els enfrontaments reals i imaginaris entre la civilització occidental i la islàmica, oblidant-se que en la seva teoria fa referència a nou civilitzacions. Alguns estats poden estar escindits entre dues civilitzacions, amb la qual cosa el xoc és intern, i un dels elements clau en les friccions són els culturals, ben representats per les llengües, la història i la religió. La religió entesa com un conjunt de creences i pràctiques seguides per totes les persones que s’hi adhereixen i formen una comunitat.
Doncs bé, en el cas d’Ucraïna, la religió juntament amb la llengua tenen un paper gens menyspreable en el desencadenant de l’actual conflicte, ja que per aquell estat passa la línia de frontera entre la civilització europea occidental i l’ortodoxa. Una divisió que guarda relació amb l’efectuada al segle IV entre l’Imperi romà d’occident i el d’orient. Separació del poder polític entre Roma i Constantinoble que al cap d’uns segles ho seria també del religiós. Enfrontament per la primacia i el poder espiritual entre els creients, i per unes quantes qüestions del dogma i la litúrgia. Els d’orient seran els ortodoxos, dividits actualment en quinze esglésies independents o autocèfales, i unes vint d’autònomes.
L’Església ortodoxa d’Ucraïna depenia del poder del patriarcat de Moscou, que elegia el metropolità de Kíiv, mentre que una bona part dels feligresos ucraïnesos reclamaven una església independent i de caràcter nacional. Aquestes reclamacions van ser finalment escoltades pel patriarca Bartomeu de Constantinoble, que no té bones relacions amb el de Moscou Ciril I, clarament manifestades en la no assistència a un concili celebrat a Creta. El 2019 el patriarca Bartomeu, considerat pel govern rus un titella dels Estats Units, reconeixia l’Església ortodoxa autocèfala de Kíiv i es nomenava a un patriarca de nom Epifani que té la mateixa edat del president Zelenski.
Aquesta escissió ha provocat tensions entre els bisbats que han reconegut el nou patriarca i els que no, bàsicament al Donbass i costa del mar d’Azov, on la majoria de la població és d’origen rus. La nova Església ortodoxa ucraïnesa ha substituït en la litúrgia l’ús de la llengua eslava antiga, equivalent al llatí, per la llengua ucraïnesa, i té una clara posició nacionalista, pro-occidental i anti-russa. Els joves ucraïnesos s’hi troben molt més a gust que no en l’Església depenent de Moscou que és molt més tradicional. Per Ciril I, amic de Putin, aquesta escissió és considerada molt greu, perquè trenca la unitat de la santa Rússia i de l’Església, i menysté el seu paper com a patriarca de totes les Rússies (Ucraïna, Bielorússia i Rússia). Tots els partidaris de la divisió han estat acusats de formar part de les forces del mal i, com a tals, objectius a combatre.
Fets i paraules que coincideixen, en el fons, amb les de Putin del passat 21 de febrer, quan declarava que Ucraïna no tenia legitimitat com a estat independent i que havia de retornar dins l’òrbita russa: «Per nosaltres, Ucraïna no és solament un país veí, és una part indivisible de la nostra història, de la nostra cultura, del nostre espai espiritual».
Sembla força clar que en l’actual guerra hi ha també subjacent un conflicte per la supremacia i domini religiós de Moscou sobre l’espai eslau, i davant de l’anomenada hegemonia espiritual d’occident i les llibertats democràtiques. Un conflicte de civilitzacions i una guerra que en part és civil.
