Els fets s’han accelerat a Ucraïna: annexió de regions ucraïneses per part de Rússia, mobilització i fugida de russos per no anar al front... El conflicte trasbalsa per les víctimes mortals, el patiment de la població, la destrucció material, l’èxode forçós; perquè és una guerra enmig d’Europa, emocionalment pròxima, i perquè tiba perillosament la corda entre els dos blocs que governen el món, encapçalats per Rússia i els EUA amb Europa inclosa. Ja ha tingut moltes conseqüències i genera inquietud per la seva evolució.
Individualment, la guerra ens interroga sobre l’actitud a adoptar, per tenir una opinió formada a la que tots aspirem. Ras i curt, un país, Rússia, violant el dret internacional, ha envaït un altre país sobirà, Ucraïna, que té dret a defensar-se. Li dona suport l’ONU, que va condemnar l’agressió i la invasió, i compta amb la UE i l’OTAN com a forces protectores.
Ucraïna vol ser una democràcia occidental (com a mínim, imperfectes com sabem que són), i allunyar-se de l’autoritarisme rus. L’argument que Rússia està cada cop més encerclada per països membres de l’OTAN que eren de l’òrbita soviètica o membres de l’URSS, tots independents, no justifica moralment que Putin pitgés el botó d’inici de la guerra.
Cap dels dos blocs és innocent: ni l’imperialisme rus, que no es conforma amb la pèrdua de l’URSS i el Pacte de Varsòvia, ni la militarista OTAN, sota la qual ens ha tocat viure. Què se n’ha fet, del Moviment de Països No-alineats, esperança de molts quan es va fer el referèndum sobre l’entrada a l’OTAN a l’Estat espanyol, o per què serveix la Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa?
L’enviament d’armes a Ucraïna alimenta el conflicte, però fa possible la lluita per la supervivència dels habitants i de la seva nació
I què en pensa, el pacifisme, que ha reclamat la fi de la guerra? Que qualsevol guerra és un fracàs de la humanitat. Cert. Ser pacifista significa oposar-se a la guerra i a la violència (suposo que som la majoria, és qüestió de sentit comú), com a mitjans per dirimir els conflictes, i ser partidaris de la diplomàcia, el diàleg i la negociació. Fracassada fins ara l’opció d’un acord entre els dos països, l’escalada bèl·lica, l’increment de la producció d’armes i l’enviament per part d’Europa i EUA a Ucraïna, és evident que alimenten el conflicte, però fan possible la lluita per la supervivència dels habitants i de la seva nació. Salvat les distàncies entre els dos conflictes, no ens queixem sempre de la falta d’aliats de la II República en la Guerra Civil, per la postura internacional generalitzada de neutralitat i de no-ingerència? Llavors el motiu era donar suport a un règim legítim contra un cop d’estat militar dins un mateix país, ara és ajudar un país agredit per un altre. Seria hipòcrita pensar que nosaltres, si fos el cas, no desitjaríem el mateix.
Els experts pacifistes parlen. Pablo Aguiar, de l’Institut Català Internacional per la Pau, reflexiona: «...L’única esperança d’armar Ucraïna rau en veure més a prop una victòria política», per afeblir la posició russa a les negociacions i en el control d’Ucraïna, si guanyés la guerra. I afirma: «Hem d’anar cap a arquitectures institucionals que garanteixin la seguretat al continent europeu i una gestió pacífica dels conflictes».
La pulsió de la violència i de l’ambició de poder continua molt viva. Queda molt camí per recórrer si volem canviar les coses
Artur Domingo és historiador i estudiós de Gandhi, el referent del pacifisme contemporani. Al diari Ara diu: «S’ha d’entendre que les seves actituds (de Gandhi) concretes davant la guerra van ser en funció de factors que no es poden simplificar». I: «La realitat és més complicada que les situacions ideals en què volem viure els que reivindiquem la no-violència. La vida real té aquestes contradiccions».
Hi ha accions de resistència civil no-violenta a Ucraïna, com canviar de lloc senyals de trànsit per confondre els vehicles militars russos, barrar el pas de carreteres amb obstacles, fer barreres de gent desarmada o intentar persuadir els soldats russos. I a Rússia hi ha accions i protestes. És una esperança, però malauradament tot això no farà recular aquesta potència.
De moment, ens haurem de conformar amb el món tal com és ara. La pulsió de la violència i de l’ambició de poder continua molt viva en el si de la humanitat. Queda molt camí per recórrer si volem canviar les coses.