La ciutat dels 15 minuts és un concepte que ha fet fortuna. Una idea de l’urbanista colombià Carlos Moreno que l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, ha popularitzat com a projecte i com a marca. La gran capital com una suma de barris amb vida de poble en què cada ciutadà tingui a un quart d’hora de casa els comerços, els serveis i l’oci que pugui necessitar. Un bon projecte i una contradicció, perquè les grans ciutats ho són justament perquè funcionen com agregadors de l’energia, l’ambició i el neguit de milions de persones en un radi molt ampli. Punt de trobada i trampolí d’oportunitats.
La ciutat dels 15 minuts, aplicada a una capital com Barcelona, encaixa amb el seu model de superilles, carrils bici i comerç de proximitat, fomentant la sostenibilitat i la qualitat de vida. Alhora, però, el model entra en conflicte amb la idea metropolitana. Les grans ciutats no són illes aïllades, sinó xarxes interconnectades de talent, empreses i serveis especialitzats. De la ciutat dels 15 minuts a la regió dels 30 minuts, una aproximació ampliada que encaixa millor amb la realitat de l’àmbit metropolità. La idea que els serveis i els llocs de treball han de ser accessibles en un radi de mitja hora de mobilitat eficient. Barcelona obrint-se a municipis com l’Hospitalet, Sabadell o Mataró, sumant energies, consolidant capitalitat i multiplicant la creació de riquesa.
Barcelona necessita consolidar-se com una ciutat aglomeradora d’energies, capaç de competir amb les grans metròpolis del seu entorn. La fragmentació de l’activitat econòmica i la manca d’una mobilitat eficient entre els diferents centres de gravetat metropolitana limiten la capacitat de la ciutat per atreure inversions i talent. Un sistema de transport públic que garanteixi desplaçaments fluids dins d’una regió dels 30 minuts és el primer pas imprescindible per mantenir Barcelona com un epicentre destacat de l’economia i la innovació.
Però Barcelona és una ciutat limitada pel seu entorn físic immediat. Comprimida entre el mar i la muntanya. La crisi de l’habitatge n’és la prova evident. La seva habilitat per competir a escala ibèrica i europea dependrà de la seva capacitat d’organitzar una regió funcionalment integrada en un radi que vagi més enllà dels 30 minuts per superar el sostre i el potencial dels cinc milions d’habitants.
Les infraestructures de mobilitat han de reforçar-se perquè Barcelona pugui exercir plenament aquest paper de capital metropolitana. Això implica una aposta decidida per la millora del transport ferroviari, amb Rodalies eficients i freqüents, i una xarxa intermodal que connecti de manera efectiva les diferents àrees metropolitanes. Així, municipis com Granollers, Vilanova i la Geltrú o Martorell han de convertir-se en nodes estratègics d’una xarxa econòmica coordinada. Una regió dels 30 minuts que s’estira fins als tres quarts.
Encara més enllà, a mitjà termini la dimensió metropolitana ideal de la gran ciutat catalana és el país dels 60 minuts. De Figueres a Lleida passant per Reus i Tarragona, tres regions de 30 minuts que puguin exercir alhora de centre i perifèria. Ciutats metropolitanes de mida mitjana, capaces d’articular les regions respectives per garantir un mínim equilibri territorial mentre s’incorporen i sumen a la força de Barcelona. Perifèries despertes capaces de driblar el risc de ser ciutat dormitori. L’Alta velocitat articulada com un servei de Rodalies, com ja passa a Girona, amb el Tramcamp com a teixit regional de suport. És el camí.
