De tant en tant em trobo amb un bon amic, metge especialista en Medicina Interna que des del principi de la seva vida professional es va dedicar a la recerca i a la divulgació científica. Va deixar la pràctica assistencial i el seu dia a dia era dedicat a la reflexió, cosa totalment oposada al meu, més d’acció.
Hem col·laborat en treballs d’investigació i la seva manera de pensar sempre ha contribuït a millorar la meva manera d’actuar. El primer treball que vam fer junts analitzava la variabilitat en el tractament quirúrgic del càncer i va tenir un gran impacte entre els cirurgians a l´hora d’organitzar-se i pactar protocols.
La col·laboració sincera entre professionals amb coneixements complementaris millora els resultats i fa real la dita que «un més un pot ser més de dos».
A la nostra última conversa em comentava que li agrada més dubtar que saber i em recordava que dels valors de l’empresa científica, com són l’escepticisme organitzat, l’universalisme i el comunitarisme, el primer és el més important.
El dubte entre opcions o alternatives diferents té un paper cabdal en la ciència. La certesa absoluta és més pròpia de les religions i de les religions seculars dels temps moderns, com poden ser el nacionalisme, l’islamisme polític radical, els cultes esotèrics, les medicines alternatives de tota mena, etc.
S’ha de dubtar dels que sistemàticament asseveren i també ho hem de fer de nosaltres mateixos. No oblidem que la major debilitat que patim és l’autoengany. Les troballes importants de la ciència haurien de ser un producte de la comunitat i no haurien d’estar sotmeses als interessos personals o de les institucions, però estem vivint un període de capitalisme neoliberal on la competitivitat, l’individualisme, la propietat intel·lectual, la patent o la promoció personal o institucional són realitats presents a tot el món. Tothom vol ser el primer en la descoberta, perquè així s’emporta tot el mèrit. Hem oblidat que construïm sobre l’esquena d’altres.
Comparteixo amb el meu amic que no volem abandonar l’escepticisme organitzat, el qual no s’ha de confondre amb les incerteses que solen escampar els autèntics mestres a generar confusions. Grans corporacions han utilitzat investigadors a sou per sembrar el dubte davant dades i fets que poden perjudicar els seus guanys i generar posicions més proclius als seus interessos i menys al bé comú.
S’ha de dubtar dels que sistemàticament asseveren i també ho hem de fer de nosaltres mateixos. No oblidem que la major debilitat que patim és l’autoengany
Aquestes estratègies s’han documentat amb el tabac, els combustibles fòssils, les corporacions farmacèutiques, la indústria agroalimentària i d’altres més. No podem passar per alt els conflictes d’interès dels investigadors i les fonts de finançament del think tanks, societats científiques, institucions de recerca, grups de pacients i familiars perquè si no entrarem en una pèrdua de confiança en la ciència.
La teoria ens recorda que algunes empreses intentaran esbiaixar les evidències que vagin en contra dels seus beneficis. Aquest problema és tan potent que investigadors de salut pública consideren com una àrea d’estudi important, els determinants corporatius i comercials relacionats amb la salut.
I el problema no acaba aquí perquè els mateixos científics, especialment en l’àmbit de la salut pública (la branca més política de la medicina), menystenen d’altres científics quan els plantegen dubtes sobre certes polítiques o intervencions sanitàries amb l’argument que no hi pot haver veus discordants i que al públic se li ha de donar certeses.
Aquest fet el podem il·lustrar amb les vacunes contra la Covid-19. Ha quedat clar que no han reduït el contagi, però que, segons diuen, eviten les formes greus de la malaltia i, per tant, descarreguen el sistema sanitari i redueixen la mortalitat.
Alguns no creuen convenient sembrar dubtes ni analitzar amb cura tot el que ha passat des de la primera onada de Covid
Podria ser que la gran mortaldat en la primera onada respongués al caos, a la manca de recursos de tota mena i al desconeixement per part dels centres sanitaris i geriàtrics de l’ús de terapèutiques amb riscos i sense base sòlida per a la seva prescripció. També és possible que les successives onades li hagin fet perdre la seva virulència.
Però alguns no creuen convenient sembrar dubtes ni analitzar amb cura tot el que ha passat des de la primera onada i ho argumenten dient que tothom vol certeses i veure com els líders d’opinió les recolzen. Malgrat que el dubte no crea confiança ni ajuda la població a entendre-ho i a creure-s’ho, els ciutadans hem de saber que el veritable poder de la ciència està en el repte de posar les hipòtesis a prova.
El meu amic em recorda que el dubte i també la curiositat han estat els motors del progrés humà. Sense el dubte encara no hauríem superat els conceptes d’esclavisme, feudalisme, absolutisme, discriminació per gènere o raça... I sense els heterodoxes i els divergents no hauríem pogut sortir dels marcs mentals que ens impedien veure més enllà per transformar la pròpia realitat.
Fa temps que penso que el meu amic és savi. N’estic convençut. L’hi dic i em respon: «Dubta-ho!»
«Duda siempre de ti mismo, hasta que los datos no dejen lugar a dudas».