Els romans són especialistes a copiar i reciclar. Ho han estat sempre. Tan bon punt adaptaven totes les deïtats gregues de l’Olimp per omplir els seus altars; com la seva descendència convertia la festa del Sol Invicte, el 25 de desembre, en el dia de Nadal. El mateix art romà va beure en sobremanera del grec, tot arribant a un nivell de rèplica que faria emmudir la indústria xinesa de la falsificació.
Els romans medievals i renaixentistes van perfeccionar l’art de l’adaptació i el reciclatge. Els primers, construint cases i fortificacions sobre temples i teatres en runes. Els segons, inspirant-se per crear escultures i edificis, però també aprofitant materials per a noves construccions i obres.
Un dels exemples que sempre m’ha captivat en aquest sentit, és el baldaquí de Sant Pere del Vaticà, ideat per Gian Lorenzo Bernini. Les seves retorçades columnes, plenes de fulles de llorer i raïm, estan revestides amb el bronze del pronaos del Panteó. Si el temple circular encarregat per Marc Agripa resulta imponent avui dia, no puc imaginar-me com seria amb la coberta ambrada original.
Diuen que el Papa Urbà VIII també va fer servir el bronze fos del Panteó per forjar canons pel Castell de Sant’Angelo, a tocar de la Basílica de Sant Pere. És una explotació ben diferent del mateix espoli: art i guerra, creació i extermini, vida i mort... Certament, també es pot copiar i reciclar sense gust ni profit. I, si no, miri’n el nou templet de Salou.