Per defensar Carlos Mazón i empastifar el govern espanyol, Alberto Núñez Feijóo ha explicat moltes mentides, ha manipulat molt els fets i ha embolicat molt el seu relat. Ho ha fet segur, sense por ni vergonya, perquè l’entrevistava Susanna Griso a Antena 3. Com a casa. No s’ha parlat prou de l’afirmació del president del PP a l’entrevista que reconstruir les comarques valencianes arrasades per la dana costarà a l’Estat un any de la financiació singular «pactada amb els independentistes catalans».
Sempre es pot ser més miserable, és clar, però amb aquesta afirmació, Feijóo deixa poc espai als aspirants. Que és demagògia catalanòfoba es veu d’una hora lluny, si no es té pa a l’ull. Però potser no és tan evident que les xifres que manega no quadren. Mazón ha demanat un pla de reconstrucció valorat en 31.402 milions d’euros, xifra que equival a entre dues i cinc vegades l’augment dels ingressos per a Catalunya derivats del nou finançament –si s’aprova, que ja en parlarem–. Els experts calculen que el nou sistema permetrà a la Generalitat recaptar entre 6.000 i 13.500 milions d’euros suplementaris als actuals. Per comparar millor, els pressupostos de la Generalitat (catalana) pugen a més de 43.000 milions.
Aquesta xifra –tan imprecisa, per àmplia, però és el que hi ha– la va esmentar al Congrés Jaime de Olano, un diputat gallec del mateix PP. Potser Feijóo no hi era aquell dia, potser estava distret, el van destorbar, va fer «un Mazón» o no estava ben informat de l’argumentari del seu propi partit. Amb el benentès i l’esperança que les xifres no les calculin com Mazón, perquè com pot calcular res aquest home desgraciat si és incapaç de despenjar el telèfon al president del govern espanyol, a quatre ministres i a dues conselleres seves que el van trucar el dia de la dana?
La catalanofòbia de Feijóo és greu. La malaptesa pel càlcul, també. Encara pitjor és constatar que a Espanya no hi ha oposició i que ell no està llest per governar
La catalanofòbia o la incapacitat de càlcul no és pas el pitjor. El pitjor és constatar que a Espanya no hi ha oposició de veritat –no riguis, que a Catalunya també anem més justos que un pany de cop– i que el desori va per molt llarg.
Dilluns, el portaveu del PP, Borja Sémper, es vantava de «no entrar al fang», «no contribuir que la política espanyola s’enverini més», que «no és el moment» per criticar Teresa Ribera, la vicepresidenta tercera i ministra de Transició Ecològica.
Dimarts, en canvi, Feijóo va assenyalar al govern de Pedro Sánchez, i específicament a la ministra, per arrossegar els peus a l’hora d’intervenir al País Valencià perquè –segons el líder del PP– allí hi governa la dreta. Segons l’adagi clàssic, de l’abundància del cor en parla la boca, i segurament Feijóo diu aquesta enormitat perquè és el que ell faria i ho projecta sobre els altres. Tornem a la ministra Ribera, el 29 d’octubre, dia de la dana, era a Brussel·les perquè compareixia com a candidata a vicepresidenta i comissària de la Unió Europea i per altres afers del seu ministeri. Tan bon punt va saber de la dana, va avançar la tornada en el primer vol disponible: dimecres 30 a les 7 del matí, segons el seu gabinet. Igualment, és un debat sense sentit. Que Ribera estigués a Madrid, a Brussel·les o al Pla de la Font no justifica la desaparició de Mazón. Era cosa de la Generalitat, no del ministeri. Era ell, no Ribera, qui havia de dirigir la resposta a la catàstrofe.
Feijóo insisteix també a culpar els experts de l’Agència Espanyola de Meteorologia (Aemet) i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer d’oferir informació confusa. És fals. Ells sí que van fer allò que havien de fer. Exigir als tècnics que donin les decisions fetes als polítics és un error típic de mal polític: els costa d’entendre que els tècnics no decideixen, sinó que informen i aconsellen perquè ells decideixin. Un exemple llunyà és l’ex primer ministre britànic Gordon Brown, successor de Tony Blair, que per a tot projecte organitzava una comissió d’experts que li digués què fer. En realitat, el procés és a l’inrevés: els càrrecs electes indiquen als experts en quina línia han de treballar i esperen que aterrin i articulin en la legislació la política que figura en el programa amb què es van presentar. Brown va perdre les eleccions i va obrir pas a David Cameron i al Brexit.
La confusió és gran. Els manaies del PP insisteixen a criticar Pedro Sánchez per no haver declarat l’emergència nacional –per tant, apartar Carlos Mazón del comandament de les operacions– i al mateix temps defensen l’absent Mazón perquè no tenia la informació precisa per decidir. No té cap lògica: si Mazón no podia decidir, per què Pedro Sánchez o Teresa Ribera sí? No tenien la mateixa mala o poca informació?
És tot cap per avall. La Diputació o la Universitat de València van enviar a casa treballadors i estudiants a les 14 hores basant-se en la informació de l’Aemet. Per què Carlos Mazón no podia avisar als valencians de la dana? Doncs perquè no n’estava pendent i tenia el cap en altres coses. Posats a contrariar el sentit comú, potser la solució és nomenar president de la Generalitat valenciana al president de la Diputació o al rector de la Universitat.
Escampant la catalanofòbia, defensant l’actuació de Mazón i carregant contra els tècnics, que van complir les seves obligacions, Alberto Núñez Feijóo mostra que no hi ha oposició a Espanya, que els ciutadans no tenen representació que vigili al govern central i que ell mateix encara no està preparat per governar.